Les tosqueres de Xàbia, Teulada i Benissa

Què és un tosquera?

Duna fòssil de la qual s’extreia pedra arenosa o calcoarenítica per a la construcció. La tosca és un element arquitectònic típic del gòtic que servia per a la construcció d’edificis, especialment llindes, llindars, brancals de portes i finestres, arcs, pilars, també servia per a formar portalades adovellades, finestres amb rematat flamíger, socòls i cantonades. La pedra era fàcil de treballar, i s’extreia en blocs paral·lelipedes.

Tosqueres. Autor: Paco Costa Cervera.

En la Marina Alta la pedra tosca és un element molt utilitzat, però sobretot en tres municipis com Xàbia, Teulada i Benissa.

Xàbia

En Xàbia hi ha una gran quantitat de tosqueres, formades de dunes de platja fa uns 100.000 anys. En el seu tall es conserven estrats de la duna (anomenades llavades), així com les fisures (anomenades “pels”). Estos pels, eren utilitzats pels picapedrers o arrancadors com a eixos per a obtenir les peces bàsiques, posteriorment les treballaven i retocaven al seu gust.

Tosquera primer Muntanyar. Autor: Joan Banjo

El color daurat i rojenc de la tosca, element imprescindible de l’arquitectura local, domina tots els racons de la villa, donant-li un tast antic i monumental.

Tosquera Segon Muntanyar. Autor: xàbia.org

Els jaciments o pedreres més importants de pedra tosca, no solament en Xàbia sinó en tot el litoral valencià, són el  Muntanyar de Dalt i el Muntanyar de Baix. Estes grans canteres han sigut explotades des d’època romana fins al 1972, moment en el qual es va prohibir la seua extracció. Un altre jaciment és la Cova Tallada, situada al peu dels penya-segats del Cap de sant Antoni, en la quals s’han trobat restes d’època andalusí, que fan pensar en un ús des del segle XII.

La tosquera per excel·lència: la Cova Tallada. Autor: A un tir de pedra.

Teulada

Barra del Castell

Junt al conegut com Castell de Moraira del SXVIII es troba la Barra del Castell. Un dipòsit fossilitzat d’arena pleistocena, emergit i encaixat entre la desembocadura del barranc de les Sorts i la platja de l’Ampolla. Aquesta barra o tosquera, va ser explotada per a l’extracció de carreus fins als anys 60’s. Sembla ser que la qualitat de la tosca no era molt bona, per això s’utilitzava únicament per a la construcció de parets que més tard s’arrebossaven.

Tosquera Castell de Moraira. Autor: Teulada-Moraira.com

La Tosquera de la Barreta del Moixó

Este espai, conegut per la gent de la mar com barra, s’anomena així per ser un promontori d’arena fossilitzada que emergeix vora de la mar, i que forma una massa compacta, que s’utilitza com a pedrera per a l’extracció de carreus d’arenisca. Per això este indret, també és conegut com la Tosquera, nom que sorgeix arrel dels primers estiuejants i turistes vinguts d’Alcoi i València. No obstant la cartografia oficial continua anomenant este lloc com Punta de Mojó.

Barreta del Moixó a la Punta de les Salpes. Fotografia: Ximet Cabrera

La Tosquera

Situada a la vesant est del Cap d’Or, entre el Morro de Tamarit i les Mamelles.

La Tosquera. Foto: Ximet Cabrera

Benissa

En el litoral de Benissa entre la Cala de la Fustera i Les Bassetes, es troba la coneguda com Pedrera, des d’on s’extreia pedra tosca per a la construcció del Centre Històric. Amb estes roques extretes de la cantera es construïren diversos edificis de Benissa que daten del SXVI (Sala del Consell, Casa-Museu Abargues). En paraules d’Antoni Banyuls: aquestes tosqueres s’empraren per bastir la desapareguda església de Sant Pere a Benissa a finals del segle XVI (així com moltes cases de Benissa d’aquell temps) tot i que també en portaven de les grans pedreres del muntanyar de Xàbia i la Cova Tallada de Dénia. A Benissa sentia contar del meu avi de Benimarco que els avantpassats deien que les pedres eren portades arrosegades per mules (que ací diem matxos) amb unes barres i cuir des de la Fustera cap a dalt de Pedramala i després pel cami del pou de la Perera a Llenes fins a Benissa doncs no hi havia en aquest trajecte camins de carro. Estes roques com hem dit, eren fàcils de manipular, degut al poc pes i a la seua facilitat de fragmentació en blocs. Estos blocs es tallaven i es transportaven en vaixell als tallers o es treballaven directament en la cantera. Eren extretes pels arrancadors amb una ferramenta pareguda a una aixà, anomenada escoda.

Tosquera Benissa. Autora: Blanca Ribes

Altres pedreres

Molts no saben que en Teulada, també hi ha una Cova Tallada, però no és de pedra tosca. Situada a la vessant oest de la Punta de Moraira o Cap d’Or, va ser un paratge comunal utilitzat per a la pesca des de terra. Algunes persones, desconeixen l’autèntic nom del paratge, han substituït el topònim pel de “cantera”.

Cova Tallada. Foto: Ximet Cabrera

En Benissa també hi havia una antiga pedrera. Coneguda com La Pedrera, es situa en el Polígon Industrial, iniciat a principi dels anys vuitanta del passat segle XX a la partida de Canor i tocant la carretera general de València a Alacant. Allí era fàcil extraure la pedra que va servir per a la construcció de la coneguda com “Catedral de la Marina”, és a dir, l’Església de la Puríssima Xiqueta.

BIBLIOGRAFIA

• BANYULS, ANTONI, comunicació personal, 5-02-2019.
• BUIGUES I VILA, Jaume (2003). “Toponímia litoral del municipi de Teulada, la Marina Alta”. En: XXXIX Col·loqui de la Societat d’Onomàstica. Teulada; pp. 93-115.
• CARDONA IVARS, Joan Josep & CARDONA IBÁÑEZ, Maria José (2006). Els noms de lloc de Benissa. Fonts per al seu estudi. Benissa, Ajuntament de Benissa.
• IVARS CERVERA, Joan. (2006). Els noms de lloc i de persona del municipi de Teulada (la Marina Alta). Teulada, Ajuntament de Teulada i Institut d’Estudis Comarcals de la Marina Alta.
• LLOBELL, Joan. (2010). Restauració virtual de la Teulada gòtica. Alacant, Institut Alacantí de Cultura Juan Gil Albert (Diputació provincial d’Alacant).
• https://www.xabia.org/ver/1833/La-piedra-tosca.html (Consulta 21-1-2019. 21:14h)

La ruta del brutalisme a la Marina Alta

La Marina és el país del formigó, i qui ho negue és o que no té ulls o que ha sigut reclutat pel camí del mal i de Satan. En aquest post que realitzarem volem parlar d’aquells edificis i llocs coents i brutals que s’han anat construint, i que han trencat amb el paisatge tradicional de la Marina. De les empastrades urbanístiques adoradores del satanisme. Satan és el senyor de molts i encara que no l’anomene , vos confessem que Toni Marí i les seues escultures de ferro rovellat adoren a Satan també. El Ripollés de la Marina l’adora secretament i no ho ha volgut dir en públic per possibles reprimendes.  El negoci de les escultures en les rodones és dur.

Abans que res, ens agradaria parlar-vos d’on prové el satanisme i per això cal que vos parlem del Racionalisme i de Le Corbusier i Mies Van der Rohe. Ambdós precursors d’aques tipus d’arquitectura (ir)racional.

El racionalisme arquitectònic naix a principis del Segle XX a l’Europa de després de la Primera Guerra Mundial, un corrent arquitectònic que pretenia donar-li als edificis una funcionalitat concreta per a les persones, la de viure, deixant de banda decoracions i valors i ordres històrics, i amb una clara influència de l’arquitectura que s’anava realitzant a les industries. És a dir, adaptar l’edifici a la vida de l’ésser humà del Segle XX. I es per això que va començar a fer-se edificis bonicos de veritat com aquest:

Unitat Habitacional de Marsella de Le Corbusier amb els pilars o “pilotis”

L’arquitectura racional segueix com bé diu uns principis “(ir)racionals”:

• Formes geomètriques simples
• Concepció dinàmica de l’espai arquitectònic
• Ús del color en lloc de la decoració
• Ús abusiu de materials com el formigó armat, l’acer o el vidre

Iniciarem la ruta sud-nord per la Marina. Comencem la ruta per Calp on trobem 3 edificis de l’arquitecte Ricard Bofill adaptats i mimetitzats amb el seu entorn (estem en mode ironia): els penya-segats del litoral calpí. Rigueu-vos vosaltres del concepte integració del paisatge. Tot un model a seguir. Ara volen revitalitzar la zona, i per això volen ampolar els carrers. Són aquests els edficis:

L’edifici Muralla Roja del 1972 i l’edifici Xanadú, construït entre el 1966 i 1968. Font:Arquitectura y Empresa

L’edifici Muralla Roja, el Xanadú i l’Amfiteatre (construït entre el 1983 i 1985) completament adaptats al seu entorn. Font: web de turisme.

És com un segon Penyal d’Ifach no? Font: Atalayando Calpe

De Calp ens dirigim a Murla, on Satán també ha fet de les seues. Farà ja uns anys, el 1990 el campanar del poble va caure, i es va endur per davant la vida de dos dones que estaven dins de la casa veïna al campanar. Una manera molt tràgica de morir. Doncs bé, farà un temps que s’han finalitzat les obres i Murla ja té el seu campanar, visible a km i km de distància. Per a què es feu una idea vos posem unes fotos del abans i del després:

Murla Antiga. Font: Pinterest Jose Calatayud

La construcció del campanar. Font: Levante-emv

Col·locant les campanes al campanar. Font: Levante-emv

Església de sant Miquel de Murla. Com es pot apreciar el campanar, està a uns metres de distància de l’Església. Foto: Aitor Mahiques

Pressupost de la construcció, no sabem si el definitiu. Font: Aitor Mahiques.

El campanar al fons amb la torre de l’Església. Font: Aitor Mahiques.

No se a vosaltres, però a nosaltres comencen a fer-nos mal els ulls i comencem a voler traure’ns-els de les òrbites. Les cagades urbanístiques són moltes i ara ens dirigim a Benissa, on recentment i gràcies a la Constructora el Francès (cas Taula, pudor, anlerta!) es va reformar la Plaça Maria Dolors Piera, un parterre com el de Dénia, històric amb enreixat a l’entrada únic, i que mira per a on es van carregar:

La plaça Dolors Piera abans de la reforma

La Plaça Dolors Piera després de la reforma

La plaça abans i després. S’ha reduït la zona d’arbres i d’ombra i s’ha arrancat la porta de l’entrada. Un altre parc per a les “persones” satàniques. Ací els xiquets es sofrimaran a l’estiu jugant, encara que sembla ser que ara hi ha unes teles amb ombra.

I continuem la ruta per Teulada, eixe poble que està i que no se sap molt d’ell.  Ací el Senyor Pep Císcar volia ser recordat i passar a la història i és així com en el cas de la ciutat de la Cultura de Santiago es va fer l’empastrada number one de la comarca: l’Auditori Teulada Moraira

Auditori. Part que mira a la mar. Font: Fotografia de Juan Rodríguez

L’auditori de lateral. Font: Pàgina Web de Patxi Mangado

Patxi més conegut en el poble com el “Mangante” s’ha lluit ací. Recordem que no té llicència d’obertura l’auditori i que actualment continua en funcionament. Riute tu de l’Església de Rochamp de Le Corbusier. Nyas punta. Del poble a la ciutat en menys de 5 minuts. Una obra faraònica per perpetuar al polític de torn i endeutar a tota la població de per vida. Rentabilitat? Perdona, què és això?  I si baixeu cap a Teulada des de Benissa per la N332 podeu veure com queda integrat en el paisatge del poble de Teulada, i com no ha trencat amb la panoràmica del poble típica del poble, on en lloc de destacar el campanar, ara destaca la motlle de formigó armat blanc de l’auditori.

I de la mà de la Constructora el Francés arriba la Plaça del Jasmiler de Teulada o del 6é Centenari, una zona estranya que serveix de festòdrom i que alguns xiquets s’animen a jugar de tant en tant. Bona zona també per agafar un càncer de pell rapidet i per als skaters:

Plaça Jasmiler o 6é Centenari

Apenes ombra i un escenari per a la festa, amb una zona d’aparcament. Ara fan el mercat ací, esperem que els guiris no es facen molt gamba roja de Dénia passejant pel mercat.

I de Teulada passem a Xàbia on incloguem el nou Ajuntament en la ruta del Brutalisme. Ací foto:

Eixies finestres allargades recorden a les unitats habitacionals de Marsella, per a que finestres, si podem tenir nínxols. Fotografia: Ajuntament de Xàbia

I el més graciós de tot no és només que s’estiga caient a trossos (http://www.diarioinformacion.com/marina-alta/2016/06/19/flamante-ayuntamiento-xabia-cae-trozos/1775654.html), sinó la zona. Com que els escalons són del mateix color, resulta que són font de bacs, hi ha molta gent que s’ha despenyat baixant per eixes escales, i no només skaters intentant fer piruetes precisament. Ací teniu la notícia per si no em cregueu:  http://xabiaaldia.com/servicios-instalara-unas-bandas-fluorescentes-en-las-escaleras-del-exterior-nuevo-ayuntamiento-para-evitar-las-caidas/

L’última perla brutalista pel seu material i el seu gran impacte visual és l’Església de la Mare de Déu del Loreto, que ací teniu:

Església de la Verge del Loreto. Font: web turisme de Xàbia

Una Església dels arquitectes  García Ordóñez, Dexeus Beatty, Bellot Port, Herrero Cuesta y el ingeniero Gómez Perreta, les coses amb tanta gent no solen eixir bé i s’empastren. L’edifici i, simula un vaixell sostingut pels 12 apòstols. Tota una adoració al satanisme vinguda des del Port de Xàbia.

I arribem a Dénia, la capital de la comarca i la capital del brutalisme a la Marina. Ací tenim diferents edificis brutalístics:

Bloc de pisos de l’Explanada Cervantes. Un conjunt d’edifici que trenquen la façana marítima de Dénia, a banda que taponen les brises marítimes. Ací teniu diferents imatges, així que jutgeu vosaltres mateixa el brutalisme i la coentor d’estos edificis.

El bloc de pisos de l’Explanada Cervantes des del Castell. Imatge El Blog del Gato

Postal. Els blocs i ell passeig contrasten estrepitosament amb les casetes de pescadors que hi ha al costat. Imatge: Todo Colección

La façana marítima de Dénia al 2009. Tot ple d’edificis amb una altura considerable. Imatge El blog del Gato

I si no teniem prou amb les altures del bloc de pisos, van i ens posen pilars d’eixos que atrauen a drogadictes, gent amb pipi i altra fauna. Imatge: Blog del Gato

Bloc de pisos del Carrer la Via i zona

Aquest edifici l’hem inclòs pel seu entorn tant “càlid”. L’edifici principal utilitza els típics materials del racionalisme, formigó, acer i molts pilars satànics com estos:

Pilars del Carrer la Via. Fotografia: font pròpia

La zona no és que siga molt animada, està plena de locals per llogar, últimament la part del final està reviscolant perquè hi ha un parc per a xiquets i també perquè han colocat diversos negocis. El C/ la Via té un aparcament, i les portes de l’aparcament són de colorins com este blau fluorescent, per suposat el carrer està ple de jardineres amb ferro rovellat o també conegut com ferro corten:

Detall del Carrer la Via i la porta de color. Fotografia: font pròpia

Plaça Ajuntament, Plaça del Consell i Refugi Antiaèri

Hem inclòs aquest conjunt en la ruta per diversos motius:

• Ens resulten places coentes no fetes per a les persones, a banda, igual que la plaça Dolors Piera, considerem que estaven molt millor abans de les seues reformes estrella
• Hi ha uns banquets o cubs en la Plaça de l’Ajuntament que encara no hem deduit que són i que ens resulten inquietants, sembla que vagen eixiràn volant en breus
• A la plaça del Consell les escales són molt perilloses i també són quasi igual de perilloses com les de Xàbia, despenyar-se es fàcil, i més si està fosc i no veus bé. Resulta curiós que la única activitat que es pot practicar bé, l’skate, haja sigut prohibit, així com jugar, el que deiem places per a no persones, llocs on et seus i et miren mal per haver-ho fet
• El refugi sembla que et porte a una altra dimensió en lloc de l’altra banda de Dénia, i quan arribes a l’altra banda, tampoc hi ha res a veure
• Odiem el ferro rovellat i el corten i eixa és la principal raó de la seua inclusió en la ruta

Ací vos deixem amb algunes fotografies per si no sabeu del que parlem

Plaça de l’Església amb els cubs que ens volen invadir. Fotografia: Font propia

L’inici a una altra dimensió corteriana. Fotografia: Pàgina web Ajuntament de Dénia

Baleària Port

Columnes de formigó que es creuen per a crear un edifici solitari a l’altra banda del port de Dénia. De l’interior cap pega, però el seu exterior resulta un tant inquietant i les seues escales de vidre són brutals, literalment pots acabar marejan-te i vomitant de la impressió.

Baleària Port. Fotografia: Dénia Digital.

Edifici i la Faroleta

Aquest edifici calia posar-lo per l’efecte sandwich que ha creat amb la faroleta. La faroleta, un antic far marítim del Segle XIX ha quedat atrapat entre les vies del tren i aquest edifici. L’efecte és brutal:

Fotografia: La Marina Plaça

FI…

BIBLIOGRAFIA:

• “Arte Actual” de Pascual Patuel. Ed. La Nau
• Blog Vicisitud y Sordidez: http://vicisitudysordidez.blogspot.com.es/2009/11/satan-es-mi-senor-parte-i-tu-vida-va.html
• El blog el Rincón del Gato: http://denia-elrincondelgatho.blogspot.com.es

 

 

 

Les esglésies-fortalesa de la Marina Alta

La Marina Alta que veiem hui en dia com una comarca pròspera i que és elegida per moltes persones per descansar-hi, no fa molt de temps era una terra poc agraïda i perillosa. La mar no era sempre pacífica i massa sovint expulsava sobre la costa grups de pirates assedegats de botins. Aquesta amenaça persistent fou un important escull al desenvolupament del territori. Com deia l’historiador Manuel Ardit, un pagés podia estar llaurant la terra i en alçar-se, trobar-se un pirata a l’esquena. Abandonar o resistir eren les úniques opcions per als seus habitants i com a empremta d’aquesta resistència hem rebut un patrimoni important d’elements defensius que tractaren de blindar la Marina. Ja que al primer article vam parlar de les cases i les torres de guaita, en aquest article vos parlarem d’un altre element defensiu, les esglésies-fortalesa.

De pirates n’hi havia de tota nacionalitat i creença, fins i tot hi hagué pirates valencians, els noms d’alguns dels quals coneguem: Joan Gascó, Guillem Morató o Joan Canet. Ara bé, ha sigut la pirateria nord-africana la que més atenció ha rebú. Foren els anys centrals del segle XVI els més durs, d’eixa época tenim documentats atacs a Dénia, Xàbia, Murla, Teulada, Benissa o Calp. No en va s’uniren diversos factors. Per una banda el rei Carles I abandonà la política del seu avi Ferran el Catòlic de controlar els refugis pirates mitjançant places com Ora, Alger Tunis o Bizerta. El rei Carles estigué més ocupat en la conquesta d’Amèrica i l’obtenció de la corona imperial, caldrà esperar al regnat de Felip II perquè reviscole l’interés de la monarquia. Per altra banda, aquest buit fou ocupat ràpidament pels turcs otomans que a més vivien la seua època d’esplendor, coincidint amb els regnats dels soldans Selim I, Solimà i Selim II. Aleshores dues potències es disputaven el control de la Mediterrània, turcs otomans i els Habsburg amb els seus dominis hispànics i italians i la pirateria esdevingué una arma més d’aquesta lluita.

Les costes de la Marina, juntament amb les d’Eivissa i Formentera, es veieren especialment castigades, no en va la distància que les separa del Nord d’Àfrica és d’uns pocs 300 kilòmetres. Encara més, cal tindre en compte que abans de l’expulsió dels moriscos hi havia molt poques poblacions cristianes a la Marina Alta, eren uns pocs els nuclis concebuts per la monarquia com una avançada cristiana en terra hostil. Aquestes poblacions eren Pego, Dénia, Xàbia, Teulada, Benissa, Calp i Murla.

QUÈ ÉS UNA ESGLÉSIA-FORTALESA?

En parlar d’església-fortalesa ens referim a una tipologia d’edifici que combina a l’hora una funció religiosa i militar. Les trobem a bastament per tot l’arc mediterrani occidental, des d’Almeria fins a Sicília. Es caracteritzen per l’abundant presència d’elements defensius tals com matacans, barbacanes, espitlleres o merlets, tenen un aspecte robust, estan construïdes amb carreus i maçoneria i disposen de poques obertures i una decoració escassa, que d’haver-n’hi, es concentra a les portalades. El campanar serveix com a torre vigia. Tenen entre una i tres naus, totes de la mateixa alçada perquè les cobertes han de ser planes per facilitar les maniobres dels destacaments que les guarden. Formen un eslavó d’una llarga cadena d’elements defensius entre els que s’inclouen muralles, torres, castells, fortins, etc.

ESGLÉSIES-FORTALESA

Comencem per Xàbia on trobem l’església-fortalesa de Sant Bartomeu, un dels exemples millor conservats. Sabem que en el solar que ocupa l’església hi havia una torre andalusina reaprofitada pels primers habitants cristians, i una església del segle XIV. Al segle XV la población va créixer i fou necessariampliar el temple, de manera que ambdós edificis s’uneixen en la nova construcció, dirigida pel navarrés Doménec d’Urteaga (que treballarà també en el Consolat de Mar de València). L’església, que es trobava en un dels laterals del recinte emmurallat, és un edifici d’una sola nau en tres trams, de planta rectangular i amb coberta plana, a excepció dels muntons o els remats de les voltes que es troben a l’aire. No té creuer, les capelles es situen en els contraforts i hi abunden els elements defensius com espitlleres, matacans i una galeria correguda o trifori. Els merlets haurien desaparegut. En els segles posteriors s’afegiren el campanar, la capella de la comunió i una nova sagristia. Té la declaració de Bé d’Interés Cultural i fou inclosa des de 1931 en el catàleg de Patrimoni Històric-Artístic, no obstant la fragilitat de la pedra tosca la fa molt vulnerable a l’acció dels vents i l’aigua.

Església-fortalesa de sant Bartomeu de Xàbia

L’altra església-fortalesa representativa de la Marina Alta és la de Santa Caterina de Teulada. En l’informe que li encomanà el rei Felip I a l’enginyer italià Antonelli l’any 1568, aquest parlava de la necessitat que tenia Teulada de comptar amb una fortalesa. Malgrat la recomanació no será fins a l’any 1582, després d’un atac de pirates, quan comence la seua construcció. Hi participà l’arquitecte Joan Cambra i guarda comparança amb l’església de Sant Bartomeu de Xàbia. És un edifici d’una sola nau, una coberta originalment plana i amb teulada en l’actualitat, sense creuer i capelles en els contraforts. Té un aspecte massís i amb poques obertures. Formava part del llenç de muralla que cercava la vila pel nord, al costat de la porta septentrional. La gran transformació del temple es produí al segle XVII en traslladar-se l’absis als peus i en obrir-se la porta sobre l’antic absis. Així es canvià l’orientació oest-est per l’actual est-oest. S’intentà afegir també un creuer. Altres reformes posteriors eliminaren molts elements defensius, quedant-hi restes com el nom de la Porta de la Barbacana. La portalada d’estil neoclàssic i el campanar, construït sobre un antic campanar circular, foren afegits al segle XIX. Està protegida com a Bé d’Interés Cultural des de 2007.

Sostre de la nau central de l’Església-fortalesa santa Caterina de Teulada

L’església-fortalesa de Sant Miquel a Murla sorprén perquè està allunyada de la mar. Sorprén menys que abans de l’expulsió dels moriscos era el principal nucli cristià de les valls i que en 1529 patí un atac de pirates algerins. Es construí entre 1530-1545 sobre un castell andalusí, del qual s’ha especulat si es tractava del castell de Pop del qual parlen les fonts. Es tracta d’un edifici de planta rectangular dividida en tres trams, d’aspecte massís amb poques obertures, compta amb dues torres en els dos extrems. Com a elements defensius s’aprecien les troneres i els murs robustos amb poques obertures. La coberta era originalment plana i en l’actualitat, a dues aigües. En el segle XIX fou restaurada en un llenguatge historicista neogòtic que li confereix un aspecto medievalitzant, per exemple l’afegit dels merlets. El campanar del segle XIX s’enfonsà el 1990 i ha sigut restaurat recentment amb un resultat polèmic. Des de 2001 és Bé d’Interés Cultural.

Església de sant Miquel de Murla

Sense ser-ne una església de tipus parroquial com les que hem vist, m’agradaria comentar breument que el convent de la Puríssima de Benissa construït el 1611 per l’orde franciscà també fou concebit com una petita fortalesa, amb elements defensius que podem veure encara a la façana i que havien de protegir la comunitat dels atacs piratics. Possiblement siga l’únic convent d’aquest estil a la Marina Alta.

ESGLÉSIES-FORTALESA QUE HAN PERDUT EL CARÀCTER DE FORTALESA

L’església de la Mare de Déu de les Neus en Calp fou originalment un temple fortificat. Ocupava un dels laterals del recinte emmurallat primitiu i més tard va quedar dins del baluard, prop de la Torrassa de la Peça. Era un edifici petit del segle XIV que ocuparia la sagristia, el cor i altar juntament amb la capella de la Mare de Déu de les Neus de l’actual temple. En el segle XVI fou ampliat i poc més podem dir d’aquest temple que fou enderrocat als anys 70 per a construir-ne un de nou. Aquest edifici és Bé de Rellevància Local.

De l’església parroquial de la Santa Creu de Pedreguer direm breument que com ha indicat l’arquitecte Josep Ivars, la presència de restes d’espitlleres en el cos superior de la façana podria indicar-nos una antiga funció militar perduda en la reforma del segle XVI, que per contra ens deixà un dels millors exemples d’arquitectura renaixentista a la comarca.

ALTRES ESGLÉSIES FORTALESA JA DESAPAREGUDES

En Benissa trobàvem l’església-fortalesa de Sant Pere de Benissa, enderrocada als anys 40 del segle passat i de la qual ens queda la plaça i una reconstrucció de la seua portalada de l’any 2008. Es tractava d’un edifici massís, amb poques obertures, d’una sola nau i que formava part del llenç de muralla que tancava la vila pel seu costat septentrional. Després del seu enderroc els materials foren reaprofitats pels veïns per a la construcció.

Antiga església-fortalesa de sant Pere de Benissa

Tornant a Calp, en la desapareguda pobla d’Ifach pot ser, hi hagué també una església-fortalesa. Les restes que s’han trobat de l’església de la Mare de Déu dels Àngels indiquen que era un temple d’una sola nau, de planta rectangular, estava adossat a la muralla i la torre feia al mateix temps de campanar i vigia. Després d’abandonada la pobla, l’església continuà en peu i sabem que al segle XVI Felip II ordenà adequar-la com a fortí per a la defensa costanera. Al segle XIX encara continuava en peu però en l’actualitat no en queda res d’ella.

PROPOSTES DE MILLORA

Servisca aquest breu resum també per reivindicar la protecció d’un patrimoni del qual n’hem perdut prou i que suposa una part significativa de la nostra historia. La Marina Alta compta amb un nombrós patrimoni defensiu que no acaba de ser valorat, malgrat el paper per a la supervivència de la població que hi jugà.

La primera mesura hauria de ser valorar aquest patrimoni i això significa no sols incloure’l en un catàleg, sinó també escometre les obres que siguen necessàries per a garantir la seua integritat, així com donar-les a conéixer al públic. Integrar-les en una xarxa més àmplia que abracés el patrimoni defensiu de la Marina, col·locar panells explicatius i també fer els edificis accessibles al públic. Aquesta última una gran lluita car ensopeguem sempre amb la tendència a mantindre les esglésies tancades i obrir-les sols en hora de culte, impedint així que puguen ser visitades i en conseqüència, romanen desconegudes. El que es desconeix no s’aprecia.

Seguint aquest enllaç podeu veure amb més detall la situació geogràfica de les esglésies-fortalesa, en blau. En roig podeu veure les poblacions cristianes abans de l’expulsió dels moriscos. S’hi apropeu la imatge també es poden veure els recintes emmurallats de Xàbia, Teulada, Benissa i Calp a finals de l’Edat Mitjana.

BIBLIOGRAFIA

• Banyuls Pérez, Antoni. De la iglesia como baluarte al baluarte como iglesia. Estrategias de fortificación y modernización de las defensas medievales en las villas del litoral de la Marina de la costa de Alicante (1535-1587). Arquitectura defensiva de la Mediterrània del segle XV al XVIII, Vol.1 Universitat Politènica de València, 2015.
• Escrig, Joaquim. Cronologies històriques valencianes de Jaume I als nostres dies. Editors Carena, 2014.
• Ivars Cervera, Joan. Ivars Pérez, Josep. La vila de Teulada. Procés de fortificació i estructura urbana. Revista Aguaits, número 1. 1988.
• Ivars Pérez, Josep. Antoni Gilabert i l’arquitectura clàssica a la Marina Alta. Revista Aguaits, n.9, 1993.
• Ivars Pérez, Josep. L’església de la vila de Dénia. Revista Aguaits, número 10, 1994.
  Jaen i Urban, Gaspar (director) et alii. Guia de Arquitectura de la provincia de Alicante. Institut de cultura Joan Gil Albert. Col·legi d’arquitectes d’Alacant, 1999.
• Palenzuela Navarro, Antonio. Iglesias-fortaleza en la costa mediterránea española en el siglo XVI. En Arquitectura defensiva de la Mediterrània del segle XV al XVIII, Vol.1 Universitat Politènica de València, 2015.

Per Aitor Mahiques Bataller

La ruta dels riuraus dos anys després

Ja fa dos anys vam publicar un post amb motiu de la presentació de la ruta dels riuraus a FITUR. Després de dos anys de la seua creació ens considerem capaços d’avaluar els resultats, és per això que primerament voldriem enumerar aquelles accions o actes que s’han estat realitzant baix el paraigua de la ruta.

1. 24 de Maig del 2014. Presentació de la ruta dels riuraus a la Fira de Turisme (ja en vam parlar).
2. 12 de Maig del 2014. Presentació de la ruta al (gran) riurau del Senyor de Benissadeví a Jesús Pobre. Un acte en el que els representants polítics dels diferents municipis que conformaven la ruta van recollir una mena de certificat simbòlic de la inclusió a la ruta. A l’acte, abanderat per Antonio Miragall, regidor de turisme d’aquell moment de l’Ajuntament de Xàbia i amb una presentació molt emotiva per part de l’escriptora Pepa Guardiola, ens van parlar dels riuraus com a elemements patrimonials (vam predre el compte de les vegades que es va utilitzar “Catedrals de la Pansa”), però no es van especificar quines eren les accions a emprendre després de la creació de la ruta.
   

   Representants polítics a la presentació de la ruta al riurau de Jesús Pobre.

3. Fullet. S’editava un fullet de la ruta a mode de llibre desplegable i amb fitxes dels 12 municipis que conformaven la ruta aquell moment, així com plànols de la ubicació dels diferents riuraus. Les fitxes en 3 idiomes (valencià, castellà i anglès). Un fullet amb excessiva informació i poc còmode i pràctic (les fitxes anaven soltes i es podien predre en facilitat).
   

   Portada del fullet de la ruta.

4. 21 d’Agost del 2014. Flashmob de Lluís el Sifoner a Baleària Port. Va comptar amb la participació de veïns i veïnes de Jesús Pobre. Més que un flashmob per promocionar la ruta dels riuraus, semblava una coreografia creada ex-nihil per promocionar el disc de l’artista.
5. Pàgina web i xarxes socials. La ruta compta amb pàgina web pròpia, així com facebook propi. Recentment han creat una app sobre la ruta amb tota la informació disponible per a android i altres formats. També s’han geolocalitzat els itineraris dels diferents municipis i s’han publicat en la plataforma wikiloc.
   

   Format de l’aplicació mòbil.

6. 7 de Març del 2015. La ruta dels riuraus il·lustra el cupó de l’ONCE.
7. Monòlits. Estructures de metracrilat amb la web, el símbol de la ruta i el nom del municipi. Ubicats en les entrades dels diferents pobles que conformen la ruta.
8. Merchandasing. Tasses amb el símbol de la ruta i amb eines utilitzades per al cultiu de raïm i per a l’escaldà.
   

   Tasses promocionals de la ruta.

Actualment sembla que s’està documentant gràficament alguns riuraus i rutes de diferents municipis. El logotip de la ruta també s’utilitza en tots aquells esdeveniments o projectes que tenen relació (Mercat del riurau, Escaldà, Festes, Projeccions, Festivals de Cinema, Biomoscatell…)

Fins a la data no tenim clara quina és l’estratègia a seguir, tampoc hem observat cap impacte directe en quan a la conservació de riuraus, això sí, el canvi de govern d’alguns municipis ha suposat la inclusió d’aquests en la ruta (és el cas de Dénia, El Verger i Orba), passant a ser 15 els municipis que participen. Pot ser les accions empreses fins a la data hagen ajudat un poc a incrementar l’interès per aquest món, però en aquest cas no li donem el mèrit a la ruta, sinó a Carles Fuster (Riurau Amb Panses) i la seua valuosa tasca de conscienciació i difusió.

QUINA ÉS LA REALITAT?

• La ruta fins a la data no ha configurat encara una vertadera oferta complementària al Turisme de Sol i Platja. Encara s’està actuant i configurant.
• S’han imprès fullets i s’han col·locat a les oficines de turisme. S’ha facilitat eixa informació en altres formats (pàgina web, aplicacions mòbils…) i s’ha creat una pàgina de facebook que va informant d’actes puntuals relacionats.
• Tenim uns béns que no acaben de configurar una oferta cohesionada. Cada municipi continua anant a la seua en matèria turística. Els propis municipis no s’ho acaben de creure (els monòlits no han sigut insta·lats, continuen caient riuraus…).
• La participació i implicació de la ciutadania no és la suficient (s’han realitzat reunions amb responsables polítics únicament, deixant d’escoltar a aquest important sector de la població).

PROPOSTES DE MILLORA:

• Cal donar una major difusió a la ruta, presentar-la i no complementar-la amb una tasca de difusió i interpretació (visites guiades, campanyes escolars, xerrades, tallers, exposicions…) no és molt coherent. Tampoc ho és si no la complementem amb accions que incentiven la reconstrucció i conservació de riuraus (sense riurau no hi ha recurs turístic) o mesures que fomenten el cultiu del raïm i els seus coneixements. El riurau és un patrimoni integral (cultural, natural i etnogràfic), i continuarà sent mort i desconegut per a molts, si el mostrem aïllat del seu entorn original. Descontextualitzat  perd la seua raó de ser.
• La impressió dels fullets i la seua col·locació en les oficines de turisme no és suficient. Cal dotar al projecte d’una planificació estratègica on es detallen els objectius i les accions a emprendre. El simple fet de crear una ruta no farà que aquesta es conega. És una tasca continua de conscienciació (de la població) i promoció (per atraure turistes/viatgers).
• Tenim una sèrie d’elements potencials, una marca i uns béns culturals, naturals i etnogràfics, però ens falta el més important: fer comarca i creure-s’ho. Ja després estarem en condicions d’atraure viatgers que realment estiguen interessats en la nostra oferta i en nosaltres com a poble (a la fi es tracta d’això, de vendre’s)
• Els canals de distribució i promoció d’aquests tipus de productes no són els mateixos que els del Turisme de Sol i Platja, això cal tenir-ho molt en compte. I col·locar la ruta dels riuraus en el marc de la marca Costa Blanca és una gran errada.

Per tant podem afirmar que la ruta dels riuraus és merament una marca, un logotip i una ruta, però no una vertadera oferta turística. Fins que la ruta no siga motiu d’atracció ni supose un impacte econòmic directe en la comarca no ho serà. Destronar el monocultiu del Sol i Platja serà una tasca llarga.

 Per Irene Buigues Sapena

Pirateria i defenses litorals a la Marina Alta

La gent de la Marina sempre ha tingut una relació especial amb la mar, per una banda donava de menjar, adés amb la pesca, ara amb el turisme. Però per l’altra també era una font de perills: tempestes, monstres o pitjor encara, pirates. De resultes els que han habitat propers a la Mediterrània sempre se l’han mirada amb una barreja d’admiració, temor i desconfiança. La pirateria és una qüestió cabdal per entendre un poc més la ment col·lectiva dels habitants de la Marina.

A grans trets la línia litoral de la Marina Alta presenta la següent característica: una sèrie de viles medievals, totes fortificades fins al segle XIX, construïdes sobre elevacions a certa distància de la mar. És el cas de Dénia, Xàbia, Teulada, Benissa o Calp. Els barris mariners: Baix la Mar, Duanes de la Mar o Moraira apareixen molt més tard, durant el segle XIX, quan ja la pirateria havia deixat de ser un problema.

Defenses del litoral de la Marina Alta. Font: Elaboració pròpia.

ATACS PIRÀTICS

La pirateria és un fenomen tan antic com la navegació, però a la Marina Alta el fenomen va ser més sagnant en el període comprés entre els segles XIV i XVIII, coincidint en una època en què a la Mediterrània també es disputaven el lideratge diverses potències. D’aquesta època prové la imatge del pirata prototípic: berber i musulmà, com podem veure en les manises del monestir de la Mare de Déu dels Àngels, a Xàbia o a moltes festes de moros i cristians. Certament els atacs des de les costes de Berberia eren freqüents, sobretot des d’Algèria i la raó és prou simple, ens trobem a un tir de pedra dels ports d’Alger i Orà. És la mateixa ruta que segueixen els ferris, la que seguien els pirates, deixant-se dur pels corrents marins.

Tanmateix la Marina no patí exclusivament dels atacs dels sarraïns, és a dir que en la pirateria no jugava únicament el component religiós, sinó que també era una pràctica econòmica i política. Sense anar més lluny, l’assalt i destrucció de la pobla d’Ifach fou obra de pirates castellans i genovesos, ben cristians tots ells. Els pirates sovint eren contractats com a mercenaris per a posar problemes a les potències enemigues. Les costes de la Corona d’Aragó eren atacades també per genovesos, castellans, provençals o francesos. Però de la mateixa manera actuaven els pirates  valencians, catalans i mallorquins.

LA DEFENSA

Així les coses cabien dues respostes per part de la població: una defensa activa i una passiva. La defensa activa consistia a prendre una embarcació i anar a perseguir pirates. A tal fi calia una autorització o patent de cors (d’on prové la paraula corsari) que concedia el rei a canvi d’un tant per cent del botí aconseguit.

Pel que fa  a la defensa passiva, s’hi bastiren un seguit de fortaleses, torres de guaita, cases fortes, fortins i muralles que esguiten el paisatge de la Marina i que fan la imatge d’un gran bastió. La comarca compta amb un riquíssim patrimoni defensiu que malauradament es troba sota tota classe de situacions, des de l’abandó a l’alienació per part de particulars.

•  Esglésies-fortalesa

Són ben característiques del patrimoni de la Marina les esglésies fortalesa, com la de Xàbia o la de Teulada. Sabem que a Benissa també hi havia una, l’antiga església de sant Pere que s’enderrocà al segle XIX i de la qual sols queda un record a la Plaça de l’Església Vella. Dénia no en tenia, car té el seu castell, perquè aquests edificis religiosos i militars, substituïen l’absència de fortaleses per a la població. De castells no se’n construïen per interessos privats, per exemples són notoris els plets de la vila de Dénia per evitar que Xàbia pogués tindre un castell o fins i tot una muralla, car això podria animar-la a una futura revolta.

Església sant Bartomeu, Xàbia. Font: MarcosJavea de Wikipedia.

• Torres de guaita

Les torres de guaita formaven un continu al llarg de la costa valenciana per vigilar la mar. Estaven totes comunicades entre elles, de manera que des d’una torre es podia veure l’anterior i la següent. A la Marina hi havia unes 9 (una a Calp, una a Teulada, tres a Xàbia, dos a Dénia i una a Els Poblets.), de les quals n’han sobreviscut set.

Moltes de les torres es construïren durant el segle XVI entre sonades discussions de corts, car Carles I primer i Felip II després, consideraven que devia ser la Generalitat qui les pagués, ja que eren d’interés per als valencians. Mentre que els representants de Corts consideraven que havien de ser els reis els que les pagaren, ja que era la seua obligació la defensa del territori, i no els faltava raó. Per aquesta època es va posar en marxa un gran pla de defensa que incloïa la construcció d’una sèrie d’edificacions defensives a càrrec de l’arquitecte italià Gian Battista Antonelli, el qual també s’encarregà del fortí de Bèrnia.

Algunes s’han perdut, com la Torre del Molí de Calp, reconvertida en molí al segle XIX o la Torre de sant Antoni de Xàbia, enderrocada per a la construcció del far. D’altres com les del Portitxol i Ambolo han passat a mans particulars entre operacions fosques.

Torre del Gerro, Dénia. Font: denia.com

•  Cases fortificades

Les anomenades cases-fortes eren unes construccions defensives d’iniciativa privada situades en terres de conreu i allunyades dels nuclis de població. Eren construïdes per camperols benestants a fi de protegir-se en cas d’atac sorpresa. Com deia el difunt Manuel Ardit: un llaurador de la Marina podia estar cavant la terra, girar-se i trobar-se un pirata a l’esquena.

De cases-fortes en tenim un bon grapat: dos a Dénia, dos a El Verger, quatre a Xàbia, una a Calp i dos a Benissa, també en estat de conservació divers.

Casa de Benitzaina, Dénia. Font: Joanbanjo de Wikipedia.

• Castells litorals

Els castellets, com els que trobem a Teulada o a la Granadella, són d’una època més tardana, ja del segle XVIII i la seua missió no era únicament protegir la població de la pirateria, sinó també protegir l’Estat d’una amenaça major, els contrabandistes que aprofitaven la costa abrupta de la Marina per a dur de contraban tota classe de productes que no tributaven a la Hisenda pública.

Aquests castells ja corresponen a l’última època de la pirateria, en un moment en què la presència europea al Magreb s’intensificà i al mateix temps al Marroc es configurava un nou poder regional fort.  A més a més els Borbons havien intentat per la via de la diplomàcia, garantir una defensa de les costes peninsulars, establint aliances amb el Marroc, però és la conquesta d’Algèria per part de França, l’any 1830, el que pose punt final a la pirateria a la Mediterrània occidental.

El Castell de Moraira, Teulada. Font: Joanbanjo de Wikimedia Commons.

CONCLUSIONS

En l’actualitat les coses han canviat molt, ara els pirates ja no baixen de vaixells i arrasen amb tot, ara es vesteixen amb corbata i maletí però ens empobreixen igual.  La diferència és que ara ja no hi ha torres prou altes ni murs prou gruixuts que ens protegisquen. Amb tot no deuriem deixar perdre aquest patrimoni que explica en bona part com són i com pensem.

A banda de protegir i consolidar aquells edificis que es troben en una situació més greu, també caldria donar-los a conèixer. Es podrien organitzar cicles sobre pirateria a la Marina, visites guiades, editar informació en diversos idiomes. Podria fer-se moltes coses, però de la mateixa manera caldria que fóra un esforç conjunt de diversos ajuntaments, de pensar la Marina Alta com un conjunt de poblacions, en lloc de remar cada poble en la seua direcció. En definitiva unir forces.

 Per a ampliar informació:

• García Martínez, Sebastià: Bandolers, pirates i moriscos, València, 1980, 3 i 4
• Plànol ubicació defenses litorals de la Marina Alta (Podeu desplegar la pestanya de la mà esquerra i apareixeran els noms).

Per Aitor Mahiques Bataller

La presentació de la ruta de Riuraus a Fitur.

Assistim estos dies a un desplegament informatiu: periòdics, emissores de radio, webs oficials d’Ajuntaments… anuncien amb alta veu que després d’un any dur de feina, entre diferents administracions locals de la Marina Alta, la ruta dels riuraus es presenta.

El dia, 24 de gener del 2014, el lloc, la fira de turisme en Madrid, la capital. Ací a la Marina ens arriben notes de premsa i fotos, moltes fotos. Entre elles, hem volgut seleccionar-ne un parell.

Dues dones disfressades en la presentació amb “atrezzo”. Fotografia extreta del Facebook de Sergi Ferrús Peris.

Tota una estampa. Dues dones disfressades de llauradores de principis del XX, amb un canyís, dues cadires i pansa d’atrezzo: una recreació idíl·lica, morta e inexistent.

• IDÍL·LICA perquè és una imatge bucòlica d’un passat, on ni les dones ni els homes anaven tan ben vestits ni tant nets (més que res perquè anaven a treballar), ni tant sols es plantejaven convertir-se en un producte turístic.
• MORTA perquè és un model o estil de vida mort, que malauradament molts dels habitants de la Marina desconeixen. Sí, d’este passat mort ens ha quedat algun element arquitectònic, coneixements, bon vi i mistela i algunes cooperatives repartides pel territori. Però l’escaldà, no és un estil de vida que molt menys identifique als habitants actuals i contemporanis de la Marina Alta.
• INEXISTENT. És una recreació creada ex-nihil per al turista. El que alguns autors anomenen folklorització, esta es dona quan agafem elements d’un passat, especialment de la cultura popular, i els mostrem de cara al turista. S’adaptem. I si cal, s’inventem un producte exclusiu per a mostrar al forani. El que popularment es coneix com a turistada.

Recreació fícticia de l’Escaldà. Voldriem saber com s’ha escaldat sense foc. Fotografía extreta del periòdic digital Teulada Moraira Digital.

AMB TOT AÇÒ QUE VOLEM DIR?

1. Al turista se li ha de mostrar una IMATGE REAL, si no, se li està enganyant i per tant estafant. Ancorar-se en un passat que ha deixat d’existir no és la solució. Allò més lògic és mostrar el que ha quedat, el que hem heretat. I cal donar-ho a conèixer d’esta manera.
2. No devem adaptar-nos al turista. Mostrem-nos com realment som: un territori únic, amb costa i interior, amb història, arrelat a la nostra terra i als nostres productes. No teatralitzem una realitat inexistent.
3. Mostrem les nostres cooperatives, els camps, els mercats, l’agricultura ecològica i sobretot les persones, però sense necessitat de disfressar-les. Mostrem l’experiència de viure ací, a la Marina. No ens limitem a mostrar imatges. Els fullets i les Fires de Turisme comencen a quedar-se desfasades. Busquem noves maneres de promocionar-se i donar-se a conèixer. Diferenciant-nos. Busquem un públic específic. No ens limitem a ser un destí més. Perquè La Marina és única.
4. Si penseu que el consumidor potencial d’esta ruta de riuraus és el visitant de les Fires o són els grans Tour Operadors, esteu ben equivocats. I més equivocats esteu, si voleu introduir la ruta en el concepte “Costa Blanca” o “Sol i Platja”. Mal encaminats anem. Per què es presenta esta ruta en una gran fira de turisme i no en una fira d’artesania o de productes ecològics? O per què no es presenta la ruta en un congrés d’arquitectura rural? I en una convenció d’Enòlegs? O inclòs en els propis municipis de la Marina Alta. Tendim a pensar que el turista és aquell que ve de lluny, però l’autòcton, el que està prop, també pot ser turista en el seu propi poble o comarca. Eixes microdemandes són el futur. No les grans, les quals són més difícils d’abastir i on trobem una major competència.

 PROPOSTES DE MILLORA

• El secretisme i la falta d’informació respecte al contingut de la ruta dels riuraus és una cosa que ja per se, no inspira molta confiança. Que les administracions locals hagen sigut les úniques partícips, de nou, no inspira confiança. Un projecte de tal magnitud i de caràcter comarcal ha de ser MULTIDISCIPLINAR. Ha de contar amb tots, experts i inexperts, societat civil i empresariat.
• No és coherent que un projecte que tracte d’atraure a foranis/turistes, es desconega en la pròpia comarca. Sembla una falta de respecte que es presente primer en una fira de turisme que en la pròpia comarca on va a realitzar-se. Això diu molt de com es fan les coses i de la idiosincràsia i la manera de ser.

Si no valorem els propis autòctons, els del terreny, el que tenim i fins i tot ho desconeguem, com anem a ser capaços de mostrar-ho a un altre?

Enllaços a notícies:

• La tradición de la Pansa toma el pabellón de la comunitat en Fitur.
• El verdadero turismo diferencial de la Marina Alta se llama riurau.

Per Irene Buigues Sapena

Del convent de les Planes a la cova Foradada

Aquesta és una atractiva i difícil ruta que destaca per la seua gran bellesa paisatgística, amb unes vistes magnifiques de la mar i els penya-segats. La senda que anem a seguir passa per llocs d’alta importància històrica, botànica, geològica i espeleològica. Cal ressaltar que la cova Foradada és un dels jaciments més importants per a l’estudi evolutiu de la nostra espècie, ja que s’han trobat restes paleolítics que daten de l’època en la qual coexistiren els últims neandertals i els primers homo sapiens sapiens que arribaren a la península ibèrica (cromanyons).

Començarem advertint que no es tracta d’una ruta apta per a tots els públics, ja que cal fer alguna trepada i la senda és una mica complicada, així que per a fer-la s’ha de tenir una mica d’agilitat, sentit de l’orientació, bon calçat i no tindre vertigen. El recorregut és molt abrupte, ja que en part anem seguint un barranc i després voregem els penya-segats. A canvi de l’esforç una aventura cultural en un dels pocs llocs on la costa mediterrània roman salvatge. La descripció detallada de la ruta i el track GPS el podeu trobar a aquest enllaç: http://ca.wikiloc.com/wikiloc/view.do?id=5487508

Tot aquest recorregut està dins del parc Natural del Montgó i en ell anem a trobar la flora típica dels penya-segats mediterranis: llentiscle, margallons, fenoll marí, sempreviva, però també hi ha plantes exclusives d’Eivissa i la Marina Alta, per exemple, el card del Montgó (carduncellus dianius) i silenes.

A nivell geològic aquesta zona està formada per roques calcàries, que segons el mapa geològic de l’IGME (Institut Geològic i Miner d’Espanya) daten del cretàcic superior. L’abundància de coves i avencs que anem a trobar pel camí es déu a un procés intens de carstificació. A nivell espeleològic aquesta és una bona zona per a l’exploració i l’aventura, ja que hi ha una gran multitud d’avencs, abrics i coves, moltes d’elles sense explorar. Per altra banda, la cova foradada, està a escassos 100 metres de la cova Tallada, però no hi ha senda que comunique una amb l’altra, encara que sí que és pot anar per la mar (nadant o amb barca).

Comencem a caminar al monestir de les Planes, que és una clara mostra de l’arquitectura nacional-catòlica dels anys 60. El monestir actual va fer desaparèixer les runes de l’antic monestir medieval que té una atractiva història: al segle XIV els monjos jerònims de les Planes. foren atacats i segrestats i a Algèria, una vegada alliberats després de pagar el rescat, els monjos decidiren abandonar per a sempre el monestir de les Planes i anar-se’n a viure al monestir de Sant Jerònim de Cobalta.

Al fons el monestir de les Planes.

Actualment, el monestir continua tenint un ambient“nacional-catòlic”, de fet va ser ací on a l’estiu del 2012 es van celebrar les jornades de “Responsabilidad social en política” amb Camps i Cotino de ponents, a aquesta trobada assistiren la plana alta del PP i també un grup nombrós i sorollós “d´antisistemes” i guàrdies civils.

Seguim el camí del “Quartel” on avancem seguint durant un tram les marques blanques i grogues del PRV (sender de mitja distància) i les roges de GR (gran recorregut). Al cap de 350 metres caminant pel camí del Quartel, arribem a l’antiga caserna de carrabiners, avui en dia en runes.

Quarter dels carabiners en runes.

La raó per la qual aquesta caserna es trobava en aquest lloc tant recondit i amagat és que des d’ací els carrabiners podien controlar el contraband que pujava i baixava per dos barrancs que tenen accés a la mar: el de la cova Tallada i el de la cova Negra, pel qual anem a baixar nosaltres. Així que ja que estem podem pensar que la mateixa senda que anem a fer nosaltres la farien els contrabandistes del segle XVIII i XIX, carregats de tabac i alcohols de Menorca i Algèria… I ja que estem evocant també podem imaginar a aquells que des de temps mil·lenaris, com així evidencien les excavacions arqueològiques, pujarien i baixarien de les Planes cap a la mar per a pescar, recol·lectar i caçar.

Per arribar a la cova Foradada hem de baixar primer a la cova Negra (no confondre amb la cova de Xàtiva, que també es diu igual) i després continuar baixant fins que abans d’arribar a la mar passem al següent barranc que ja és el de la cova Foradada.  La cova Foradada és de reduïdes dimensions. El lloc és molt bonic, tenim vistes a les Rotes i a l’escull de la cova Tallada i qui vullga banyar-se té la mar a 20 metres de trepada. Per cert, si vos aneu a banyar porteu ulleres de bussejar perquè la reserva marina del cap de Sant Antoni és un dels llocs de la Mediterrània on més peixos voreu.

Cova Foradada.

A la cova Foradada sigau molt respectuosos i no toqueu res, ja que cada osset o pedreta que de normal no té cap valor, dins dels laboratoris són estudiats en profunditat i serveixen per a determinar com era l’habitat i l’ecosistema on es va produir l’extinció de l’Homo Neanthertalensis. Les troballes arqueològiques d’aquest jaciment es daten en dos periodes, neolític i el període més important és el paleolític amb restes, datades amb carboni 14, entre 34.000 anys fins 26.000 anys. Les troballes arqueològiques paleolítiques són restes d’eines de pedres, closques utilitzades com a collars, restes de llars i deixalles de menjar. Aquestes restes corresponen a l’època dels últims neandertals i dels primers homo sapiens sapiens que habitaren les nostres terres. És un dels pocs jaciments arqueològics d’aquesta època tan enigmàtica, perquè no se sap quina va ser la causa de la desaparició del neandertal, ni la seua relació amb els cromanyons. Els estudis han determinat que en aquells moments del paleolític al estar el nivell de mar més baix hi havia una planura i un corredor que unia per la costa el que avui és Dénia i Xàbia.

Penya-segats del Montgó.

El jaciment va ser excavat des que es va descobrir al 1992 fins al 2003. El que podem vore són les restes dels material utilitzats pels arqueòlegs (un garbell i plàstics negres) i també fem (botelles buides i sabates podrides). Si busqueu per internet trobareu uns quants informes, publicacions i notícies sobre la cova Foradada. A la bibliografia deixe l’enllaç de dos informes ben interessants, un sobre les societats depredadores del Montgó i l’altre un anàlisi paleontològic dels ossos que conclou que a la cova Foradada hi ha entre altres restes ossos de pantera pardus (lleopards).

Jaciment excavat amb deixalles.

Bibliografia recomanada:

• “Análisis paleontológico del yacimiento del Pleistoceno superior de Cova Foradada”, publicat en format digital a: http://rshn.geo.ucm.es/cont/publis/boletines/146.pdf
• Revista Aguaits 13/14 1997, article “Les societats depredadores del Montgó. Estratègies d’aprofitament de recursos a Cova Foradada” (disponible en pdf si busqueu en internet).

Mapa i Track GPS de la ruta disponible a:

http://ca.wikiloc.com/wikiloc/view.do?id=5487508

Per Ferran Polo Guardiola

Xàbia, anys 40 i 50. Una visió gràfica

Hem tingut l’oportunitat de poder visitar esta exposició temporal titulada “Xàbia, anys 40 i 50. Una visió gràfica” a la Fundació Cirne de Xàbia (Avinguda Alacant, 18). L’exposició ha sigut realitzada gràcies al fons gràfic del que disposa esta fundació privada de la familia Benimeli de Xàbia, a més a més, ha estat subvencionada per l’Ajuntament de Xàbia. Va ser inaugurada el passat 4 d’octubre, i la podreu visitar fins al divendres 29 de novembre.

Cartell de l’exposició que trobem a l’entrada de la fundació.

L’exposició és molt senzilla i visual, ja que es monta amb tres recursos museogràfics ben simples: panells amb fotografies, vitrines amb documents de l’època i recreacions naturalistes. A través d’estos, se’ns mostra com era la Xàbia franquista dels anys 40 i 50. Els panells queden dividits per seccions (Fogueres, Bous i balls, Xàbia abans, la Gent, la Política, l’Economia i el treball…) i en ells trobem un recull de fotografies junt a una breu descripció. Les fotografies parlen per si soles, i impacta sobretot les de caràcter paisatgístic. El canvi respecta a l’actualitat és aclaparador. A l’exposició trobem dos espais ben diferenciats.

Un dels panells amb fotografies. La Gent.

En la primera sala podem trobar una sèrie de vitrines amb documents de l’època com les actes de creació de la Secció Femenina de Xàbia, cartilles de racionament i recordatories de comunió. També podem veure una moto de l’època i un uniforme de la Falange Espanyola col·locat just al costat del panell que ens mostra visualment la Xàbia política.

Primera sala, on trobem panells, vitrines i recreacions naturalistes (moto i uniforme).

Panell i uniforme.

A la segona sala continuem vegent fotografies, esta vegada són fotografies de grup, on resulta difícil identificar les persones que hi apareixen. Per això s’ha utilitzat un recurs molt original i simple: en una xicoteta caixa s’han col·locat les fotografies grupals, i s’ha assignat a cada persona un número. També s’ha afegit un espai baix de cada fotografia amb un llistat dels números i un espai en buit, per a qui puga identificar a algú ho escriga. Un recurs molt original que ajudarà a identificar si no tots, alguns i algunes dels xabiers i xabieres.

Caixeta amb fotografies i persones númerades per poder identificar-les i escriure el seu nom.

Exemple de full amb espais numerats per a identificar.

Continuem per la sala, i vegem més fotografies, esta vegada de religioses, celebracions i d’escolars, podem veure com era l’escola a l’època i quan es va construir el grup escolar de Xàbia. A més, en esta part també trobem un espai naturalista on se’ns mostra com era una cuina en aquella època. Les vitrines continuen estant presents, esta vegada amb periòdics i programes de festes.

Segona sala. Unes dones comenten qui pot ser algú de la fotografia.

Per a finalitzar, a l’última part de l’exposició vegem una vitrina amb objectes innovadors de l’època, com el cola-cao, o el paper higiènic. També s’afegeix una última recreació del que seria una saleta d’estar, amb la ràdio, i els jocs de taula.

Vitrina amb objectes innovadors de l’època.

Última recreació.

L’ambient que es respira vegent esta exposició és animat, és un punt d’encontre entre generacions. Els més majors duen als fills o nets a mostrar-los com era Xàbia en aquells anys, i les dones majors comenten i especulen entre elles qui pot ser el que apareix en la foto, mentre que alguns es calfen el cap, i intenten identificar si apareix algun familiar, per poder escriure-ho en el fulls numerats.

Recomanacions

• Trobem a faltar l’edició d’algun fullet explicatiu per endur-se a casa. Sempre està bé, perquè d’esta manera familiars i amics poden veure’l, i poden interessar-se en visitar l’exposició. A més, a la gent quan li agrada alguna cosa queda més contenta si s’endú algun obsequi que li recorde l’experiència viscuda. No obstant, la Fundació Cirne ha editat un xicotet recull de postals amb les fotografies que es pot aconseguir per 5€.
• En algunes vitrines seria convenient col·locar cartells, identificant l’objecte exposat, ja que no tots es poden identificar i llegir bé.
• En algunes fotografies aniria molt bé posar peus de foto, d’esta manera la gent que potser desconega els llocs on s’ha realitzat o siga de fora de Xàbia, puga identificar la seua ubicació més fàcilment.

La sensació després d’haver vist esta exposició és bona, donat que el seu objectiu inicial s’acompleix: hem pogut veure com era Xàbia en l’època, com era la vida dels xabiers i xabieres, les seues costums i en que treballavem. A més de poder contextualitzar Xàbia en l’època històrica en la que s’han realitzat les fotografies. Destacar sobretot el tema de la participació i el feedback del visitant. El simple fet de deixar un paper i un llapis on puguen escriure i identificar a algú, fa que ja no siguem un visitants merament pasius i observadors, sinó que siguem actius, ja que directament es pot participar en la recuperació de la memòria gràfica del poble, a més a més, d’ajudar a ampliar-la gràcies als records i les històries que s’amaguen al darrere.

L’enhorabona a la Fundació Cirne.

Vos deixem amb una notícia sobre l’exposició i amb el Facebook i pàgina web de la fundació:

• Notícia: http://www.diarioinformacion.com/marina-alta/2013/10/04/la-xabia-en-blanco-y/1422123.html
• Facebook: https://www.facebook.com/pages/Fundaci%C3%B3-CIRNE/107597445945505?fref=ts
• Pàgina web: http://www.fundaciocirne.org/index.html

Per Irene Buigues Sapena