Hui he vingut a la capital de la comarca de bon matí, i ho he fet amb el mitjà de transport més turístic de La Marina: el trenet. El tren pot arribar a ser un món fascinant; entre gent que va de matí a treballar m’he pogut trobar amb la joventut estrangera tornant de festa, entre rises i serietats he pogut veure dos mons completament diferents: obligacions front a despreocupacions. Contrastos.
El cas és que els joves s’ho estaven passant d’allò més bé i la meua curiositat no ha pogut evitar observar-los. Les xiques més joves aprofitaven el descuit d’un xicon que estava becant, pintant-li la cara amb pintallavis i fent-li fotografies. Per acabar de rematar l’escena un xicon s’ha espenjollat del tren i ha executat una voltereta en l’aire que ha fet que els seus muscles giraren en un angle de 360 graus.
Al baixar del tren m’he dirigit cap al port a passejar, i entre tant m’he parat en la Plaça Jorge Juan a llegir la inscripció d’una estàtua (què no havia llegit mai) en honor al pilot Umberto Masetti. Un motociclista campió del món que restulta va estar en Dénia corrent un parell de vegades.
Últimament llegisc prou una columna d’estiu molt recomanable que es diu Diari d’un Turista i és interessant. Parla de com un resident habitual pot arribar a ser un turista en el seu poble o entorn habitual. Tot un descobriment. M’ha obert els ulls. De repent nous sentits s’han activat.
Continuant el passeig he eixit al C/Marqués de Campos i els meus ulls no han pogut evitar veure la barbàrie urbanística de la franja portuària. Davant de mí un edifici de principi del S.XX descansant entre dues moles de formigó a mode de “sandwich”. Un xicotet oblidat. A la meua esquerra el solar de l’antic Bar Mediterrani, un lloc d’encontre i de relació. Testimoni de la història i espai d’acollida de l’equip de rodatge de “El Capitán Jones”. Edifici que per cert s’ha enderrocat amb el vistiplau de l’Ajuntament, i sense cap tipus de consulta a la població. Anava a convertir-se en un Hotel i a respectar-se l’estructura. Bona estratègia per a fer creure que no perillava la seua existència. I ara ningú reclama i ja no està.
Bar Mediterrani al Carrer Marqués de Campos de Dénia.
Ja pel port més constrastos. Vaixells i iots de persones adinerades front a xicotets vaixells de pescadors que semblen mig oblidats i marginats. Un gat descansa sota al que sembla una estàtua en honor als mariners, el vigila i obri l’ull quan passe. Al seu costat l’antiga llotja caient-se, a l’altra banda la nova estació marítima.
I continua sense ploure, bufa l’aire i asoma un ullol de sol. Entre pescadors i estiuejants fent “jogging” acabe per escoltar una conversa de pescadors. Un home proposa de pasejar el paraigua, l’altre diu que ací a la punteta no plou. En uns llocs tant i en altres tan poc. Ja direm prou i ens cansarem de la plutja, si fa falta pujarem a la creu del Montgó. Això em fa recordar allò que deia una cançó: Al meu país no sap ploure o plou poc o plou massa.
País de contrastos.
Lectures recomanades:
- “Les millors imatges turístiques de Dénia i les pitjors” del diari Marina Plaza.
- “Un trosset de la història de Dénia convertit en hotel” del diari Marina Plaza.
Per Irene Buigues Sapena
Marina Cultural 