La ruta del brutalisme a la Marina Alta

La Marina és el país del formigó, i qui ho negue és o que no té ulls o que ha sigut reclutat pel camí del mal i de Satan. En aquest post que realitzarem volem parlar d’aquells edificis i llocs coents i brutals que s’han anat construint, i que han trencat amb el paisatge tradicional de la Marina. De les empastrades urbanístiques adoradores del satanisme. Satan és el senyor de molts i encara que no l’anomene , vos confessem que Toni Marí i les seues escultures de ferro rovellat adoren a Satan també. El Ripollés de la Marina l’adora secretament i no ho ha volgut dir en públic per possibles reprimendes.  El negoci de les escultures en les rodones és dur.

Abans que res, ens agradaria parlar-vos d’on prové el satanisme i per això cal que vos parlem del Racionalisme i de Le Corbusier i Mies Van der Rohe. Ambdós precursors d’aques tipus d’arquitectura (ir)racional.

El racionalisme arquitectònic naix a principis del Segle XX a l’Europa de després de la Primera Guerra Mundial, un corrent arquitectònic que pretenia donar-li als edificis una funcionalitat concreta per a les persones, la de viure, deixant de banda decoracions i valors i ordres històrics, i amb una clara influència de l’arquitectura que s’anava realitzant a les industries. És a dir, adaptar l’edifici a la vida de l’ésser humà del Segle XX. I es per això que va començar a fer-se edificis bonicos de veritat com aquest:

Unitat Habitacional de Marsella de Le Corbusier amb els pilars o “pilotis”

L’arquitectura racional segueix com bé diu uns principis “(ir)racionals”:

• Formes geomètriques simples
• Concepció dinàmica de l’espai arquitectònic
• Ús del color en lloc de la decoració
• Ús abusiu de materials com el formigó armat, l’acer o el vidre

Iniciarem la ruta sud-nord per la Marina. Comencem la ruta per Calp on trobem 3 edificis de l’arquitecte Ricard Bofill adaptats i mimetitzats amb el seu entorn (estem en mode ironia): els penya-segats del litoral calpí. Rigueu-vos vosaltres del concepte integració del paisatge. Tot un model a seguir. Ara volen revitalitzar la zona, i per això volen ampolar els carrers. Són aquests els edficis:

L’edifici Muralla Roja del 1972 i l’edifici Xanadú, construït entre el 1966 i 1968. Font:Arquitectura y Empresa

L’edifici Muralla Roja, el Xanadú i l’Amfiteatre (construït entre el 1983 i 1985) completament adaptats al seu entorn. Font: web de turisme.

És com un segon Penyal d’Ifach no? Font: Atalayando Calpe

De Calp ens dirigim a Murla, on Satán també ha fet de les seues. Farà ja uns anys, el 1990 el campanar del poble va caure, i es va endur per davant la vida de dos dones que estaven dins de la casa veïna al campanar. Una manera molt tràgica de morir. Doncs bé, farà un temps que s’han finalitzat les obres i Murla ja té el seu campanar, visible a km i km de distància. Per a què es feu una idea vos posem unes fotos del abans i del després:

Murla Antiga. Font: Pinterest Jose Calatayud

La construcció del campanar. Font: Levante-emv

Col·locant les campanes al campanar. Font: Levante-emv

Església de sant Miquel de Murla. Com es pot apreciar el campanar, està a uns metres de distància de l’Església. Foto: Aitor Mahiques

Pressupost de la construcció, no sabem si el definitiu. Font: Aitor Mahiques.

El campanar al fons amb la torre de l’Església. Font: Aitor Mahiques.

No se a vosaltres, però a nosaltres comencen a fer-nos mal els ulls i comencem a voler traure’ns-els de les òrbites. Les cagades urbanístiques són moltes i ara ens dirigim a Benissa, on recentment i gràcies a la Constructora el Francès (cas Taula, pudor, anlerta!) es va reformar la Plaça Maria Dolors Piera, un parterre com el de Dénia, històric amb enreixat a l’entrada únic, i que mira per a on es van carregar:

La plaça Dolors Piera abans de la reforma

La Plaça Dolors Piera després de la reforma

La plaça abans i després. S’ha reduït la zona d’arbres i d’ombra i s’ha arrancat la porta de l’entrada. Un altre parc per a les “persones” satàniques. Ací els xiquets es sofrimaran a l’estiu jugant, encara que sembla ser que ara hi ha unes teles amb ombra.

I continuem la ruta per Teulada, eixe poble que està i que no se sap molt d’ell.  Ací el Senyor Pep Císcar volia ser recordat i passar a la història i és així com en el cas de la ciutat de la Cultura de Santiago es va fer l’empastrada number one de la comarca: l’Auditori Teulada Moraira

Auditori. Part que mira a la mar. Font: Fotografia de Juan Rodríguez

L’auditori de lateral. Font: Pàgina Web de Patxi Mangado

Patxi més conegut en el poble com el “Mangante” s’ha lluit ací. Recordem que no té llicència d’obertura l’auditori i que actualment continua en funcionament. Riute tu de l’Església de Rochamp de Le Corbusier. Nyas punta. Del poble a la ciutat en menys de 5 minuts. Una obra faraònica per perpetuar al polític de torn i endeutar a tota la població de per vida. Rentabilitat? Perdona, què és això?  I si baixeu cap a Teulada des de Benissa per la N332 podeu veure com queda integrat en el paisatge del poble de Teulada, i com no ha trencat amb la panoràmica del poble típica del poble, on en lloc de destacar el campanar, ara destaca la motlle de formigó armat blanc de l’auditori.

I de la mà de la Constructora el Francés arriba la Plaça del Jasmiler de Teulada o del 6é Centenari, una zona estranya que serveix de festòdrom i que alguns xiquets s’animen a jugar de tant en tant. Bona zona també per agafar un càncer de pell rapidet i per als skaters:

Plaça Jasmiler o 6é Centenari

Apenes ombra i un escenari per a la festa, amb una zona d’aparcament. Ara fan el mercat ací, esperem que els guiris no es facen molt gamba roja de Dénia passejant pel mercat.

I de Teulada passem a Xàbia on incloguem el nou Ajuntament en la ruta del Brutalisme. Ací foto:

Eixies finestres allargades recorden a les unitats habitacionals de Marsella, per a que finestres, si podem tenir nínxols. Fotografia: Ajuntament de Xàbia

I el més graciós de tot no és només que s’estiga caient a trossos (http://www.diarioinformacion.com/marina-alta/2016/06/19/flamante-ayuntamiento-xabia-cae-trozos/1775654.html), sinó la zona. Com que els escalons són del mateix color, resulta que són font de bacs, hi ha molta gent que s’ha despenyat baixant per eixes escales, i no només skaters intentant fer piruetes precisament. Ací teniu la notícia per si no em cregueu:  http://xabiaaldia.com/servicios-instalara-unas-bandas-fluorescentes-en-las-escaleras-del-exterior-nuevo-ayuntamiento-para-evitar-las-caidas/

L’última perla brutalista pel seu material i el seu gran impacte visual és l’Església de la Mare de Déu del Loreto, que ací teniu:

Església de la Verge del Loreto. Font: web turisme de Xàbia

Una Església dels arquitectes  García Ordóñez, Dexeus Beatty, Bellot Port, Herrero Cuesta y el ingeniero Gómez Perreta, les coses amb tanta gent no solen eixir bé i s’empastren. L’edifici i, simula un vaixell sostingut pels 12 apòstols. Tota una adoració al satanisme vinguda des del Port de Xàbia.

I arribem a Dénia, la capital de la comarca i la capital del brutalisme a la Marina. Ací tenim diferents edificis brutalístics:

Bloc de pisos de l’Explanada Cervantes. Un conjunt d’edifici que trenquen la façana marítima de Dénia, a banda que taponen les brises marítimes. Ací teniu diferents imatges, així que jutgeu vosaltres mateixa el brutalisme i la coentor d’estos edificis.

El bloc de pisos de l’Explanada Cervantes des del Castell. Imatge El Blog del Gato

Postal. Els blocs i ell passeig contrasten estrepitosament amb les casetes de pescadors que hi ha al costat. Imatge: Todo Colección

La façana marítima de Dénia al 2009. Tot ple d’edificis amb una altura considerable. Imatge El blog del Gato

I si no teniem prou amb les altures del bloc de pisos, van i ens posen pilars d’eixos que atrauen a drogadictes, gent amb pipi i altra fauna. Imatge: Blog del Gato

Bloc de pisos del Carrer la Via i zona

Aquest edifici l’hem inclòs pel seu entorn tant “càlid”. L’edifici principal utilitza els típics materials del racionalisme, formigó, acer i molts pilars satànics com estos:

Pilars del Carrer la Via. Fotografia: font pròpia

La zona no és que siga molt animada, està plena de locals per llogar, últimament la part del final està reviscolant perquè hi ha un parc per a xiquets i també perquè han colocat diversos negocis. El C/ la Via té un aparcament, i les portes de l’aparcament són de colorins com este blau fluorescent, per suposat el carrer està ple de jardineres amb ferro rovellat o també conegut com ferro corten:

Detall del Carrer la Via i la porta de color. Fotografia: font pròpia

Plaça Ajuntament, Plaça del Consell i Refugi Antiaèri

Hem inclòs aquest conjunt en la ruta per diversos motius:

• Ens resulten places coentes no fetes per a les persones, a banda, igual que la plaça Dolors Piera, considerem que estaven molt millor abans de les seues reformes estrella
• Hi ha uns banquets o cubs en la Plaça de l’Ajuntament que encara no hem deduit que són i que ens resulten inquietants, sembla que vagen eixiràn volant en breus
• A la plaça del Consell les escales són molt perilloses i també són quasi igual de perilloses com les de Xàbia, despenyar-se es fàcil, i més si està fosc i no veus bé. Resulta curiós que la única activitat que es pot practicar bé, l’skate, haja sigut prohibit, així com jugar, el que deiem places per a no persones, llocs on et seus i et miren mal per haver-ho fet
• El refugi sembla que et porte a una altra dimensió en lloc de l’altra banda de Dénia, i quan arribes a l’altra banda, tampoc hi ha res a veure
• Odiem el ferro rovellat i el corten i eixa és la principal raó de la seua inclusió en la ruta

Ací vos deixem amb algunes fotografies per si no sabeu del que parlem

Plaça de l’Església amb els cubs que ens volen invadir. Fotografia: Font propia

L’inici a una altra dimensió corteriana. Fotografia: Pàgina web Ajuntament de Dénia

Baleària Port

Columnes de formigó que es creuen per a crear un edifici solitari a l’altra banda del port de Dénia. De l’interior cap pega, però el seu exterior resulta un tant inquietant i les seues escales de vidre són brutals, literalment pots acabar marejan-te i vomitant de la impressió.

Baleària Port. Fotografia: Dénia Digital.

Edifici i la Faroleta

Aquest edifici calia posar-lo per l’efecte sandwich que ha creat amb la faroleta. La faroleta, un antic far marítim del Segle XIX ha quedat atrapat entre les vies del tren i aquest edifici. L’efecte és brutal:

Fotografia: La Marina Plaça

FI…

BIBLIOGRAFIA:

• “Arte Actual” de Pascual Patuel. Ed. La Nau
• Blog Vicisitud y Sordidez: http://vicisitudysordidez.blogspot.com.es/2009/11/satan-es-mi-senor-parte-i-tu-vida-va.html
• El blog el Rincón del Gato: http://denia-elrincondelgatho.blogspot.com.es

 

 

 

Les esglésies-fortalesa de la Marina Alta

La Marina Alta que veiem hui en dia com una comarca pròspera i que és elegida per moltes persones per descansar-hi, no fa molt de temps era una terra poc agraïda i perillosa. La mar no era sempre pacífica i massa sovint expulsava sobre la costa grups de pirates assedegats de botins. Aquesta amenaça persistent fou un important escull al desenvolupament del territori. Com deia l’historiador Manuel Ardit, un pagés podia estar llaurant la terra i en alçar-se, trobar-se un pirata a l’esquena. Abandonar o resistir eren les úniques opcions per als seus habitants i com a empremta d’aquesta resistència hem rebut un patrimoni important d’elements defensius que tractaren de blindar la Marina. Ja que al primer article vam parlar de les cases i les torres de guaita, en aquest article vos parlarem d’un altre element defensiu, les esglésies-fortalesa.

De pirates n’hi havia de tota nacionalitat i creença, fins i tot hi hagué pirates valencians, els noms d’alguns dels quals coneguem: Joan Gascó, Guillem Morató o Joan Canet. Ara bé, ha sigut la pirateria nord-africana la que més atenció ha rebú. Foren els anys centrals del segle XVI els més durs, d’eixa época tenim documentats atacs a Dénia, Xàbia, Murla, Teulada, Benissa o Calp. No en va s’uniren diversos factors. Per una banda el rei Carles I abandonà la política del seu avi Ferran el Catòlic de controlar els refugis pirates mitjançant places com Ora, Alger Tunis o Bizerta. El rei Carles estigué més ocupat en la conquesta d’Amèrica i l’obtenció de la corona imperial, caldrà esperar al regnat de Felip II perquè reviscole l’interés de la monarquia. Per altra banda, aquest buit fou ocupat ràpidament pels turcs otomans que a més vivien la seua època d’esplendor, coincidint amb els regnats dels soldans Selim I, Solimà i Selim II. Aleshores dues potències es disputaven el control de la Mediterrània, turcs otomans i els Habsburg amb els seus dominis hispànics i italians i la pirateria esdevingué una arma més d’aquesta lluita.

Les costes de la Marina, juntament amb les d’Eivissa i Formentera, es veieren especialment castigades, no en va la distància que les separa del Nord d’Àfrica és d’uns pocs 300 kilòmetres. Encara més, cal tindre en compte que abans de l’expulsió dels moriscos hi havia molt poques poblacions cristianes a la Marina Alta, eren uns pocs els nuclis concebuts per la monarquia com una avançada cristiana en terra hostil. Aquestes poblacions eren Pego, Dénia, Xàbia, Teulada, Benissa, Calp i Murla.

QUÈ ÉS UNA ESGLÉSIA-FORTALESA?

En parlar d’església-fortalesa ens referim a una tipologia d’edifici que combina a l’hora una funció religiosa i militar. Les trobem a bastament per tot l’arc mediterrani occidental, des d’Almeria fins a Sicília. Es caracteritzen per l’abundant presència d’elements defensius tals com matacans, barbacanes, espitlleres o merlets, tenen un aspecte robust, estan construïdes amb carreus i maçoneria i disposen de poques obertures i una decoració escassa, que d’haver-n’hi, es concentra a les portalades. El campanar serveix com a torre vigia. Tenen entre una i tres naus, totes de la mateixa alçada perquè les cobertes han de ser planes per facilitar les maniobres dels destacaments que les guarden. Formen un eslavó d’una llarga cadena d’elements defensius entre els que s’inclouen muralles, torres, castells, fortins, etc.

ESGLÉSIES-FORTALESA

Comencem per Xàbia on trobem l’església-fortalesa de Sant Bartomeu, un dels exemples millor conservats. Sabem que en el solar que ocupa l’església hi havia una torre andalusina reaprofitada pels primers habitants cristians, i una església del segle XIV. Al segle XV la población va créixer i fou necessariampliar el temple, de manera que ambdós edificis s’uneixen en la nova construcció, dirigida pel navarrés Doménec d’Urteaga (que treballarà també en el Consolat de Mar de València). L’església, que es trobava en un dels laterals del recinte emmurallat, és un edifici d’una sola nau en tres trams, de planta rectangular i amb coberta plana, a excepció dels muntons o els remats de les voltes que es troben a l’aire. No té creuer, les capelles es situen en els contraforts i hi abunden els elements defensius com espitlleres, matacans i una galeria correguda o trifori. Els merlets haurien desaparegut. En els segles posteriors s’afegiren el campanar, la capella de la comunió i una nova sagristia. Té la declaració de Bé d’Interés Cultural i fou inclosa des de 1931 en el catàleg de Patrimoni Històric-Artístic, no obstant la fragilitat de la pedra tosca la fa molt vulnerable a l’acció dels vents i l’aigua.

Església-fortalesa de sant Bartomeu de Xàbia

L’altra església-fortalesa representativa de la Marina Alta és la de Santa Caterina de Teulada. En l’informe que li encomanà el rei Felip I a l’enginyer italià Antonelli l’any 1568, aquest parlava de la necessitat que tenia Teulada de comptar amb una fortalesa. Malgrat la recomanació no será fins a l’any 1582, després d’un atac de pirates, quan comence la seua construcció. Hi participà l’arquitecte Joan Cambra i guarda comparança amb l’església de Sant Bartomeu de Xàbia. És un edifici d’una sola nau, una coberta originalment plana i amb teulada en l’actualitat, sense creuer i capelles en els contraforts. Té un aspecte massís i amb poques obertures. Formava part del llenç de muralla que cercava la vila pel nord, al costat de la porta septentrional. La gran transformació del temple es produí al segle XVII en traslladar-se l’absis als peus i en obrir-se la porta sobre l’antic absis. Així es canvià l’orientació oest-est per l’actual est-oest. S’intentà afegir també un creuer. Altres reformes posteriors eliminaren molts elements defensius, quedant-hi restes com el nom de la Porta de la Barbacana. La portalada d’estil neoclàssic i el campanar, construït sobre un antic campanar circular, foren afegits al segle XIX. Està protegida com a Bé d’Interés Cultural des de 2007.

Sostre de la nau central de l’Església-fortalesa santa Caterina de Teulada

L’església-fortalesa de Sant Miquel a Murla sorprén perquè està allunyada de la mar. Sorprén menys que abans de l’expulsió dels moriscos era el principal nucli cristià de les valls i que en 1529 patí un atac de pirates algerins. Es construí entre 1530-1545 sobre un castell andalusí, del qual s’ha especulat si es tractava del castell de Pop del qual parlen les fonts. Es tracta d’un edifici de planta rectangular dividida en tres trams, d’aspecte massís amb poques obertures, compta amb dues torres en els dos extrems. Com a elements defensius s’aprecien les troneres i els murs robustos amb poques obertures. La coberta era originalment plana i en l’actualitat, a dues aigües. En el segle XIX fou restaurada en un llenguatge historicista neogòtic que li confereix un aspecto medievalitzant, per exemple l’afegit dels merlets. El campanar del segle XIX s’enfonsà el 1990 i ha sigut restaurat recentment amb un resultat polèmic. Des de 2001 és Bé d’Interés Cultural.

Església de sant Miquel de Murla

Sense ser-ne una església de tipus parroquial com les que hem vist, m’agradaria comentar breument que el convent de la Puríssima de Benissa construït el 1611 per l’orde franciscà també fou concebit com una petita fortalesa, amb elements defensius que podem veure encara a la façana i que havien de protegir la comunitat dels atacs piratics. Possiblement siga l’únic convent d’aquest estil a la Marina Alta.

ESGLÉSIES-FORTALESA QUE HAN PERDUT EL CARÀCTER DE FORTALESA

L’església de la Mare de Déu de les Neus en Calp fou originalment un temple fortificat. Ocupava un dels laterals del recinte emmurallat primitiu i més tard va quedar dins del baluard, prop de la Torrassa de la Peça. Era un edifici petit del segle XIV que ocuparia la sagristia, el cor i altar juntament amb la capella de la Mare de Déu de les Neus de l’actual temple. En el segle XVI fou ampliat i poc més podem dir d’aquest temple que fou enderrocat als anys 70 per a construir-ne un de nou. Aquest edifici és Bé de Rellevància Local.

De l’església parroquial de la Santa Creu de Pedreguer direm breument que com ha indicat l’arquitecte Josep Ivars, la presència de restes d’espitlleres en el cos superior de la façana podria indicar-nos una antiga funció militar perduda en la reforma del segle XVI, que per contra ens deixà un dels millors exemples d’arquitectura renaixentista a la comarca.

ALTRES ESGLÉSIES FORTALESA JA DESAPAREGUDES

En Benissa trobàvem l’església-fortalesa de Sant Pere de Benissa, enderrocada als anys 40 del segle passat i de la qual ens queda la plaça i una reconstrucció de la seua portalada de l’any 2008. Es tractava d’un edifici massís, amb poques obertures, d’una sola nau i que formava part del llenç de muralla que tancava la vila pel seu costat septentrional. Després del seu enderroc els materials foren reaprofitats pels veïns per a la construcció.

Antiga església-fortalesa de sant Pere de Benissa

Tornant a Calp, en la desapareguda pobla d’Ifach pot ser, hi hagué també una església-fortalesa. Les restes que s’han trobat de l’església de la Mare de Déu dels Àngels indiquen que era un temple d’una sola nau, de planta rectangular, estava adossat a la muralla i la torre feia al mateix temps de campanar i vigia. Després d’abandonada la pobla, l’església continuà en peu i sabem que al segle XVI Felip II ordenà adequar-la com a fortí per a la defensa costanera. Al segle XIX encara continuava en peu però en l’actualitat no en queda res d’ella.

PROPOSTES DE MILLORA

Servisca aquest breu resum també per reivindicar la protecció d’un patrimoni del qual n’hem perdut prou i que suposa una part significativa de la nostra historia. La Marina Alta compta amb un nombrós patrimoni defensiu que no acaba de ser valorat, malgrat el paper per a la supervivència de la població que hi jugà.

La primera mesura hauria de ser valorar aquest patrimoni i això significa no sols incloure’l en un catàleg, sinó també escometre les obres que siguen necessàries per a garantir la seua integritat, així com donar-les a conéixer al públic. Integrar-les en una xarxa més àmplia que abracés el patrimoni defensiu de la Marina, col·locar panells explicatius i també fer els edificis accessibles al públic. Aquesta última una gran lluita car ensopeguem sempre amb la tendència a mantindre les esglésies tancades i obrir-les sols en hora de culte, impedint així que puguen ser visitades i en conseqüència, romanen desconegudes. El que es desconeix no s’aprecia.

Seguint aquest enllaç podeu veure amb més detall la situació geogràfica de les esglésies-fortalesa, en blau. En roig podeu veure les poblacions cristianes abans de l’expulsió dels moriscos. S’hi apropeu la imatge també es poden veure els recintes emmurallats de Xàbia, Teulada, Benissa i Calp a finals de l’Edat Mitjana.

BIBLIOGRAFIA

• Banyuls Pérez, Antoni. De la iglesia como baluarte al baluarte como iglesia. Estrategias de fortificación y modernización de las defensas medievales en las villas del litoral de la Marina de la costa de Alicante (1535-1587). Arquitectura defensiva de la Mediterrània del segle XV al XVIII, Vol.1 Universitat Politènica de València, 2015.
• Escrig, Joaquim. Cronologies històriques valencianes de Jaume I als nostres dies. Editors Carena, 2014.
• Ivars Cervera, Joan. Ivars Pérez, Josep. La vila de Teulada. Procés de fortificació i estructura urbana. Revista Aguaits, número 1. 1988.
• Ivars Pérez, Josep. Antoni Gilabert i l’arquitectura clàssica a la Marina Alta. Revista Aguaits, n.9, 1993.
• Ivars Pérez, Josep. L’església de la vila de Dénia. Revista Aguaits, número 10, 1994.
  Jaen i Urban, Gaspar (director) et alii. Guia de Arquitectura de la provincia de Alicante. Institut de cultura Joan Gil Albert. Col·legi d’arquitectes d’Alacant, 1999.
• Palenzuela Navarro, Antonio. Iglesias-fortaleza en la costa mediterránea española en el siglo XVI. En Arquitectura defensiva de la Mediterrània del segle XV al XVIII, Vol.1 Universitat Politènica de València, 2015.

Per Aitor Mahiques Bataller