La ruta del brutalisme a la Marina Alta

La Marina és el país del formigó, i qui ho negue és o que no té ulls o que ha sigut reclutat pel camí del mal i de Satan. En aquest post que realitzarem volem parlar d’aquells edificis i llocs coents i brutals que s’han anat construint, i que han trencat amb el paisatge tradicional de la Marina. De les empastrades urbanístiques adoradores del satanisme. Satan és el senyor de molts i encara que no l’anomene , vos confessem que Toni Marí i les seues escultures de ferro rovellat adoren a Satan també. El Ripollés de la Marina l’adora secretament i no ho ha volgut dir en públic per possibles reprimendes.  El negoci de les escultures en les rodones és dur.

Abans que res, ens agradaria parlar-vos d’on prové el satanisme i per això cal que vos parlem del Racionalisme i de Le Corbusier i Mies Van der Rohe. Ambdós precursors d’aques tipus d’arquitectura (ir)racional.

El racionalisme arquitectònic naix a principis del Segle XX a l’Europa de després de la Primera Guerra Mundial, un corrent arquitectònic que pretenia donar-li als edificis una funcionalitat concreta per a les persones, la de viure, deixant de banda decoracions i valors i ordres històrics, i amb una clara influència de l’arquitectura que s’anava realitzant a les industries. És a dir, adaptar l’edifici a la vida de l’ésser humà del Segle XX. I es per això que va començar a fer-se edificis bonicos de veritat com aquest:

Unitat Habitacional de Marsella de Le Corbusier amb els pilars o “pilotis”

L’arquitectura racional segueix com bé diu uns principis “(ir)racionals”:

• Formes geomètriques simples
• Concepció dinàmica de l’espai arquitectònic
• Ús del color en lloc de la decoració
• Ús abusiu de materials com el formigó armat, l’acer o el vidre

Iniciarem la ruta sud-nord per la Marina. Comencem la ruta per Calp on trobem 3 edificis de l’arquitecte Ricard Bofill adaptats i mimetitzats amb el seu entorn (estem en mode ironia): els penya-segats del litoral calpí. Rigueu-vos vosaltres del concepte integració del paisatge. Tot un model a seguir. Ara volen revitalitzar la zona, i per això volen ampolar els carrers. Són aquests els edficis:

L’edifici Muralla Roja del 1972 i l’edifici Xanadú, construït entre el 1966 i 1968. Font:Arquitectura y Empresa

L’edifici Muralla Roja, el Xanadú i l’Amfiteatre (construït entre el 1983 i 1985) completament adaptats al seu entorn. Font: web de turisme.

És com un segon Penyal d’Ifach no? Font: Atalayando Calpe

De Calp ens dirigim a Murla, on Satán també ha fet de les seues. Farà ja uns anys, el 1990 el campanar del poble va caure, i es va endur per davant la vida de dos dones que estaven dins de la casa veïna al campanar. Una manera molt tràgica de morir. Doncs bé, farà un temps que s’han finalitzat les obres i Murla ja té el seu campanar, visible a km i km de distància. Per a què es feu una idea vos posem unes fotos del abans i del després:

Murla Antiga. Font: Pinterest Jose Calatayud

La construcció del campanar. Font: Levante-emv

Col·locant les campanes al campanar. Font: Levante-emv

Església de sant Miquel de Murla. Com es pot apreciar el campanar, està a uns metres de distància de l’Església. Foto: Aitor Mahiques

Pressupost de la construcció, no sabem si el definitiu. Font: Aitor Mahiques.

El campanar al fons amb la torre de l’Església. Font: Aitor Mahiques.

No se a vosaltres, però a nosaltres comencen a fer-nos mal els ulls i comencem a voler traure’ns-els de les òrbites. Les cagades urbanístiques són moltes i ara ens dirigim a Benissa, on recentment i gràcies a la Constructora el Francès (cas Taula, pudor, anlerta!) es va reformar la Plaça Maria Dolors Piera, un parterre com el de Dénia, històric amb enreixat a l’entrada únic, i que mira per a on es van carregar:

La plaça Dolors Piera abans de la reforma

La Plaça Dolors Piera després de la reforma

La plaça abans i després. S’ha reduït la zona d’arbres i d’ombra i s’ha arrancat la porta de l’entrada. Un altre parc per a les “persones” satàniques. Ací els xiquets es sofrimaran a l’estiu jugant, encara que sembla ser que ara hi ha unes teles amb ombra.

I continuem la ruta per Teulada, eixe poble que està i que no se sap molt d’ell.  Ací el Senyor Pep Císcar volia ser recordat i passar a la història i és així com en el cas de la ciutat de la Cultura de Santiago es va fer l’empastrada number one de la comarca: l’Auditori Teulada Moraira

Auditori. Part que mira a la mar. Font: Fotografia de Juan Rodríguez

L’auditori de lateral. Font: Pàgina Web de Patxi Mangado

Patxi més conegut en el poble com el “Mangante” s’ha lluit ací. Recordem que no té llicència d’obertura l’auditori i que actualment continua en funcionament. Riute tu de l’Església de Rochamp de Le Corbusier. Nyas punta. Del poble a la ciutat en menys de 5 minuts. Una obra faraònica per perpetuar al polític de torn i endeutar a tota la població de per vida. Rentabilitat? Perdona, què és això?  I si baixeu cap a Teulada des de Benissa per la N332 podeu veure com queda integrat en el paisatge del poble de Teulada, i com no ha trencat amb la panoràmica del poble típica del poble, on en lloc de destacar el campanar, ara destaca la motlle de formigó armat blanc de l’auditori.

I de la mà de la Constructora el Francés arriba la Plaça del Jasmiler de Teulada o del 6é Centenari, una zona estranya que serveix de festòdrom i que alguns xiquets s’animen a jugar de tant en tant. Bona zona també per agafar un càncer de pell rapidet i per als skaters:

Plaça Jasmiler o 6é Centenari

Apenes ombra i un escenari per a la festa, amb una zona d’aparcament. Ara fan el mercat ací, esperem que els guiris no es facen molt gamba roja de Dénia passejant pel mercat.

I de Teulada passem a Xàbia on incloguem el nou Ajuntament en la ruta del Brutalisme. Ací foto:

Eixies finestres allargades recorden a les unitats habitacionals de Marsella, per a que finestres, si podem tenir nínxols. Fotografia: Ajuntament de Xàbia

I el més graciós de tot no és només que s’estiga caient a trossos (http://www.diarioinformacion.com/marina-alta/2016/06/19/flamante-ayuntamiento-xabia-cae-trozos/1775654.html), sinó la zona. Com que els escalons són del mateix color, resulta que són font de bacs, hi ha molta gent que s’ha despenyat baixant per eixes escales, i no només skaters intentant fer piruetes precisament. Ací teniu la notícia per si no em cregueu:  http://xabiaaldia.com/servicios-instalara-unas-bandas-fluorescentes-en-las-escaleras-del-exterior-nuevo-ayuntamiento-para-evitar-las-caidas/

L’última perla brutalista pel seu material i el seu gran impacte visual és l’Església de la Mare de Déu del Loreto, que ací teniu:

Església de la Verge del Loreto. Font: web turisme de Xàbia

Una Església dels arquitectes  García Ordóñez, Dexeus Beatty, Bellot Port, Herrero Cuesta y el ingeniero Gómez Perreta, les coses amb tanta gent no solen eixir bé i s’empastren. L’edifici i, simula un vaixell sostingut pels 12 apòstols. Tota una adoració al satanisme vinguda des del Port de Xàbia.

I arribem a Dénia, la capital de la comarca i la capital del brutalisme a la Marina. Ací tenim diferents edificis brutalístics:

Bloc de pisos de l’Explanada Cervantes. Un conjunt d’edifici que trenquen la façana marítima de Dénia, a banda que taponen les brises marítimes. Ací teniu diferents imatges, així que jutgeu vosaltres mateixa el brutalisme i la coentor d’estos edificis.

El bloc de pisos de l’Explanada Cervantes des del Castell. Imatge El Blog del Gato

Postal. Els blocs i ell passeig contrasten estrepitosament amb les casetes de pescadors que hi ha al costat. Imatge: Todo Colección

La façana marítima de Dénia al 2009. Tot ple d’edificis amb una altura considerable. Imatge El blog del Gato

I si no teniem prou amb les altures del bloc de pisos, van i ens posen pilars d’eixos que atrauen a drogadictes, gent amb pipi i altra fauna. Imatge: Blog del Gato

Bloc de pisos del Carrer la Via i zona

Aquest edifici l’hem inclòs pel seu entorn tant “càlid”. L’edifici principal utilitza els típics materials del racionalisme, formigó, acer i molts pilars satànics com estos:

Pilars del Carrer la Via. Fotografia: font pròpia

La zona no és que siga molt animada, està plena de locals per llogar, últimament la part del final està reviscolant perquè hi ha un parc per a xiquets i també perquè han colocat diversos negocis. El C/ la Via té un aparcament, i les portes de l’aparcament són de colorins com este blau fluorescent, per suposat el carrer està ple de jardineres amb ferro rovellat o també conegut com ferro corten:

Detall del Carrer la Via i la porta de color. Fotografia: font pròpia

Plaça Ajuntament, Plaça del Consell i Refugi Antiaèri

Hem inclòs aquest conjunt en la ruta per diversos motius:

• Ens resulten places coentes no fetes per a les persones, a banda, igual que la plaça Dolors Piera, considerem que estaven molt millor abans de les seues reformes estrella
• Hi ha uns banquets o cubs en la Plaça de l’Ajuntament que encara no hem deduit que són i que ens resulten inquietants, sembla que vagen eixiràn volant en breus
• A la plaça del Consell les escales són molt perilloses i també són quasi igual de perilloses com les de Xàbia, despenyar-se es fàcil, i més si està fosc i no veus bé. Resulta curiós que la única activitat que es pot practicar bé, l’skate, haja sigut prohibit, així com jugar, el que deiem places per a no persones, llocs on et seus i et miren mal per haver-ho fet
• El refugi sembla que et porte a una altra dimensió en lloc de l’altra banda de Dénia, i quan arribes a l’altra banda, tampoc hi ha res a veure
• Odiem el ferro rovellat i el corten i eixa és la principal raó de la seua inclusió en la ruta

Ací vos deixem amb algunes fotografies per si no sabeu del que parlem

Plaça de l’Església amb els cubs que ens volen invadir. Fotografia: Font propia

L’inici a una altra dimensió corteriana. Fotografia: Pàgina web Ajuntament de Dénia

Baleària Port

Columnes de formigó que es creuen per a crear un edifici solitari a l’altra banda del port de Dénia. De l’interior cap pega, però el seu exterior resulta un tant inquietant i les seues escales de vidre són brutals, literalment pots acabar marejan-te i vomitant de la impressió.

Baleària Port. Fotografia: Dénia Digital.

Edifici i la Faroleta

Aquest edifici calia posar-lo per l’efecte sandwich que ha creat amb la faroleta. La faroleta, un antic far marítim del Segle XIX ha quedat atrapat entre les vies del tren i aquest edifici. L’efecte és brutal:

Fotografia: La Marina Plaça

FI…

BIBLIOGRAFIA:

• “Arte Actual” de Pascual Patuel. Ed. La Nau
• Blog Vicisitud y Sordidez: http://vicisitudysordidez.blogspot.com.es/2009/11/satan-es-mi-senor-parte-i-tu-vida-va.html
• El blog el Rincón del Gato: http://denia-elrincondelgatho.blogspot.com.es

 

 

 

La ruta dels riuraus dos anys després

Ja fa dos anys vam publicar un post amb motiu de la presentació de la ruta dels riuraus a FITUR. Després de dos anys de la seua creació ens considerem capaços d’avaluar els resultats, és per això que primerament voldriem enumerar aquelles accions o actes que s’han estat realitzant baix el paraigua de la ruta.

1. 24 de Maig del 2014. Presentació de la ruta dels riuraus a la Fira de Turisme (ja en vam parlar).
2. 12 de Maig del 2014. Presentació de la ruta al (gran) riurau del Senyor de Benissadeví a Jesús Pobre. Un acte en el que els representants polítics dels diferents municipis que conformaven la ruta van recollir una mena de certificat simbòlic de la inclusió a la ruta. A l’acte, abanderat per Antonio Miragall, regidor de turisme d’aquell moment de l’Ajuntament de Xàbia i amb una presentació molt emotiva per part de l’escriptora Pepa Guardiola, ens van parlar dels riuraus com a elemements patrimonials (vam predre el compte de les vegades que es va utilitzar “Catedrals de la Pansa”), però no es van especificar quines eren les accions a emprendre després de la creació de la ruta.
   

   Representants polítics a la presentació de la ruta al riurau de Jesús Pobre.

3. Fullet. S’editava un fullet de la ruta a mode de llibre desplegable i amb fitxes dels 12 municipis que conformaven la ruta aquell moment, així com plànols de la ubicació dels diferents riuraus. Les fitxes en 3 idiomes (valencià, castellà i anglès). Un fullet amb excessiva informació i poc còmode i pràctic (les fitxes anaven soltes i es podien predre en facilitat).
   

   Portada del fullet de la ruta.

4. 21 d’Agost del 2014. Flashmob de Lluís el Sifoner a Baleària Port. Va comptar amb la participació de veïns i veïnes de Jesús Pobre. Més que un flashmob per promocionar la ruta dels riuraus, semblava una coreografia creada ex-nihil per promocionar el disc de l’artista.
5. Pàgina web i xarxes socials. La ruta compta amb pàgina web pròpia, així com facebook propi. Recentment han creat una app sobre la ruta amb tota la informació disponible per a android i altres formats. També s’han geolocalitzat els itineraris dels diferents municipis i s’han publicat en la plataforma wikiloc.
   

   Format de l’aplicació mòbil.

6. 7 de Març del 2015. La ruta dels riuraus il·lustra el cupó de l’ONCE.
7. Monòlits. Estructures de metracrilat amb la web, el símbol de la ruta i el nom del municipi. Ubicats en les entrades dels diferents pobles que conformen la ruta.
8. Merchandasing. Tasses amb el símbol de la ruta i amb eines utilitzades per al cultiu de raïm i per a l’escaldà.
   

   Tasses promocionals de la ruta.

Actualment sembla que s’està documentant gràficament alguns riuraus i rutes de diferents municipis. El logotip de la ruta també s’utilitza en tots aquells esdeveniments o projectes que tenen relació (Mercat del riurau, Escaldà, Festes, Projeccions, Festivals de Cinema, Biomoscatell…)

Fins a la data no tenim clara quina és l’estratègia a seguir, tampoc hem observat cap impacte directe en quan a la conservació de riuraus, això sí, el canvi de govern d’alguns municipis ha suposat la inclusió d’aquests en la ruta (és el cas de Dénia, El Verger i Orba), passant a ser 15 els municipis que participen. Pot ser les accions empreses fins a la data hagen ajudat un poc a incrementar l’interès per aquest món, però en aquest cas no li donem el mèrit a la ruta, sinó a Carles Fuster (Riurau Amb Panses) i la seua valuosa tasca de conscienciació i difusió.

QUINA ÉS LA REALITAT?

• La ruta fins a la data no ha configurat encara una vertadera oferta complementària al Turisme de Sol i Platja. Encara s’està actuant i configurant.
• S’han imprès fullets i s’han col·locat a les oficines de turisme. S’ha facilitat eixa informació en altres formats (pàgina web, aplicacions mòbils…) i s’ha creat una pàgina de facebook que va informant d’actes puntuals relacionats.
• Tenim uns béns que no acaben de configurar una oferta cohesionada. Cada municipi continua anant a la seua en matèria turística. Els propis municipis no s’ho acaben de creure (els monòlits no han sigut insta·lats, continuen caient riuraus…).
• La participació i implicació de la ciutadania no és la suficient (s’han realitzat reunions amb responsables polítics únicament, deixant d’escoltar a aquest important sector de la població).

PROPOSTES DE MILLORA:

• Cal donar una major difusió a la ruta, presentar-la i no complementar-la amb una tasca de difusió i interpretació (visites guiades, campanyes escolars, xerrades, tallers, exposicions…) no és molt coherent. Tampoc ho és si no la complementem amb accions que incentiven la reconstrucció i conservació de riuraus (sense riurau no hi ha recurs turístic) o mesures que fomenten el cultiu del raïm i els seus coneixements. El riurau és un patrimoni integral (cultural, natural i etnogràfic), i continuarà sent mort i desconegut per a molts, si el mostrem aïllat del seu entorn original. Descontextualitzat  perd la seua raó de ser.
• La impressió dels fullets i la seua col·locació en les oficines de turisme no és suficient. Cal dotar al projecte d’una planificació estratègica on es detallen els objectius i les accions a emprendre. El simple fet de crear una ruta no farà que aquesta es conega. És una tasca continua de conscienciació (de la població) i promoció (per atraure turistes/viatgers).
• Tenim una sèrie d’elements potencials, una marca i uns béns culturals, naturals i etnogràfics, però ens falta el més important: fer comarca i creure-s’ho. Ja després estarem en condicions d’atraure viatgers que realment estiguen interessats en la nostra oferta i en nosaltres com a poble (a la fi es tracta d’això, de vendre’s)
• Els canals de distribució i promoció d’aquests tipus de productes no són els mateixos que els del Turisme de Sol i Platja, això cal tenir-ho molt en compte. I col·locar la ruta dels riuraus en el marc de la marca Costa Blanca és una gran errada.

Per tant podem afirmar que la ruta dels riuraus és merament una marca, un logotip i una ruta, però no una vertadera oferta turística. Fins que la ruta no siga motiu d’atracció ni supose un impacte econòmic directe en la comarca no ho serà. Destronar el monocultiu del Sol i Platja serà una tasca llarga.

 Per Irene Buigues Sapena

Pirateria i defenses litorals a la Marina Alta

La gent de la Marina sempre ha tingut una relació especial amb la mar, per una banda donava de menjar, adés amb la pesca, ara amb el turisme. Però per l’altra també era una font de perills: tempestes, monstres o pitjor encara, pirates. De resultes els que han habitat propers a la Mediterrània sempre se l’han mirada amb una barreja d’admiració, temor i desconfiança. La pirateria és una qüestió cabdal per entendre un poc més la ment col·lectiva dels habitants de la Marina.

A grans trets la línia litoral de la Marina Alta presenta la següent característica: una sèrie de viles medievals, totes fortificades fins al segle XIX, construïdes sobre elevacions a certa distància de la mar. És el cas de Dénia, Xàbia, Teulada, Benissa o Calp. Els barris mariners: Baix la Mar, Duanes de la Mar o Moraira apareixen molt més tard, durant el segle XIX, quan ja la pirateria havia deixat de ser un problema.

Defenses del litoral de la Marina Alta. Font: Elaboració pròpia.

ATACS PIRÀTICS

La pirateria és un fenomen tan antic com la navegació, però a la Marina Alta el fenomen va ser més sagnant en el període comprés entre els segles XIV i XVIII, coincidint en una època en què a la Mediterrània també es disputaven el lideratge diverses potències. D’aquesta època prové la imatge del pirata prototípic: berber i musulmà, com podem veure en les manises del monestir de la Mare de Déu dels Àngels, a Xàbia o a moltes festes de moros i cristians. Certament els atacs des de les costes de Berberia eren freqüents, sobretot des d’Algèria i la raó és prou simple, ens trobem a un tir de pedra dels ports d’Alger i Orà. És la mateixa ruta que segueixen els ferris, la que seguien els pirates, deixant-se dur pels corrents marins.

Tanmateix la Marina no patí exclusivament dels atacs dels sarraïns, és a dir que en la pirateria no jugava únicament el component religiós, sinó que també era una pràctica econòmica i política. Sense anar més lluny, l’assalt i destrucció de la pobla d’Ifach fou obra de pirates castellans i genovesos, ben cristians tots ells. Els pirates sovint eren contractats com a mercenaris per a posar problemes a les potències enemigues. Les costes de la Corona d’Aragó eren atacades també per genovesos, castellans, provençals o francesos. Però de la mateixa manera actuaven els pirates  valencians, catalans i mallorquins.

LA DEFENSA

Així les coses cabien dues respostes per part de la població: una defensa activa i una passiva. La defensa activa consistia a prendre una embarcació i anar a perseguir pirates. A tal fi calia una autorització o patent de cors (d’on prové la paraula corsari) que concedia el rei a canvi d’un tant per cent del botí aconseguit.

Pel que fa  a la defensa passiva, s’hi bastiren un seguit de fortaleses, torres de guaita, cases fortes, fortins i muralles que esguiten el paisatge de la Marina i que fan la imatge d’un gran bastió. La comarca compta amb un riquíssim patrimoni defensiu que malauradament es troba sota tota classe de situacions, des de l’abandó a l’alienació per part de particulars.

•  Esglésies-fortalesa

Són ben característiques del patrimoni de la Marina les esglésies fortalesa, com la de Xàbia o la de Teulada. Sabem que a Benissa també hi havia una, l’antiga església de sant Pere que s’enderrocà al segle XIX i de la qual sols queda un record a la Plaça de l’Església Vella. Dénia no en tenia, car té el seu castell, perquè aquests edificis religiosos i militars, substituïen l’absència de fortaleses per a la població. De castells no se’n construïen per interessos privats, per exemples són notoris els plets de la vila de Dénia per evitar que Xàbia pogués tindre un castell o fins i tot una muralla, car això podria animar-la a una futura revolta.

Església sant Bartomeu, Xàbia. Font: MarcosJavea de Wikipedia.

• Torres de guaita

Les torres de guaita formaven un continu al llarg de la costa valenciana per vigilar la mar. Estaven totes comunicades entre elles, de manera que des d’una torre es podia veure l’anterior i la següent. A la Marina hi havia unes 9 (una a Calp, una a Teulada, tres a Xàbia, dos a Dénia i una a Els Poblets.), de les quals n’han sobreviscut set.

Moltes de les torres es construïren durant el segle XVI entre sonades discussions de corts, car Carles I primer i Felip II després, consideraven que devia ser la Generalitat qui les pagués, ja que eren d’interés per als valencians. Mentre que els representants de Corts consideraven que havien de ser els reis els que les pagaren, ja que era la seua obligació la defensa del territori, i no els faltava raó. Per aquesta època es va posar en marxa un gran pla de defensa que incloïa la construcció d’una sèrie d’edificacions defensives a càrrec de l’arquitecte italià Gian Battista Antonelli, el qual també s’encarregà del fortí de Bèrnia.

Algunes s’han perdut, com la Torre del Molí de Calp, reconvertida en molí al segle XIX o la Torre de sant Antoni de Xàbia, enderrocada per a la construcció del far. D’altres com les del Portitxol i Ambolo han passat a mans particulars entre operacions fosques.

Torre del Gerro, Dénia. Font: denia.com

•  Cases fortificades

Les anomenades cases-fortes eren unes construccions defensives d’iniciativa privada situades en terres de conreu i allunyades dels nuclis de població. Eren construïdes per camperols benestants a fi de protegir-se en cas d’atac sorpresa. Com deia el difunt Manuel Ardit: un llaurador de la Marina podia estar cavant la terra, girar-se i trobar-se un pirata a l’esquena.

De cases-fortes en tenim un bon grapat: dos a Dénia, dos a El Verger, quatre a Xàbia, una a Calp i dos a Benissa, també en estat de conservació divers.

Casa de Benitzaina, Dénia. Font: Joanbanjo de Wikipedia.

• Castells litorals

Els castellets, com els que trobem a Teulada o a la Granadella, són d’una època més tardana, ja del segle XVIII i la seua missió no era únicament protegir la població de la pirateria, sinó també protegir l’Estat d’una amenaça major, els contrabandistes que aprofitaven la costa abrupta de la Marina per a dur de contraban tota classe de productes que no tributaven a la Hisenda pública.

Aquests castells ja corresponen a l’última època de la pirateria, en un moment en què la presència europea al Magreb s’intensificà i al mateix temps al Marroc es configurava un nou poder regional fort.  A més a més els Borbons havien intentat per la via de la diplomàcia, garantir una defensa de les costes peninsulars, establint aliances amb el Marroc, però és la conquesta d’Algèria per part de França, l’any 1830, el que pose punt final a la pirateria a la Mediterrània occidental.

El Castell de Moraira, Teulada. Font: Joanbanjo de Wikimedia Commons.

CONCLUSIONS

En l’actualitat les coses han canviat molt, ara els pirates ja no baixen de vaixells i arrasen amb tot, ara es vesteixen amb corbata i maletí però ens empobreixen igual.  La diferència és que ara ja no hi ha torres prou altes ni murs prou gruixuts que ens protegisquen. Amb tot no deuriem deixar perdre aquest patrimoni que explica en bona part com són i com pensem.

A banda de protegir i consolidar aquells edificis que es troben en una situació més greu, també caldria donar-los a conèixer. Es podrien organitzar cicles sobre pirateria a la Marina, visites guiades, editar informació en diversos idiomes. Podria fer-se moltes coses, però de la mateixa manera caldria que fóra un esforç conjunt de diversos ajuntaments, de pensar la Marina Alta com un conjunt de poblacions, en lloc de remar cada poble en la seua direcció. En definitiva unir forces.

 Per a ampliar informació:

• García Martínez, Sebastià: Bandolers, pirates i moriscos, València, 1980, 3 i 4
• Plànol ubicació defenses litorals de la Marina Alta (Podeu desplegar la pestanya de la mà esquerra i apareixeran els noms).

Per Aitor Mahiques Bataller

Dénia, ciutat de constrastos

Hui he vingut a la capital de la comarca de bon matí, i ho he fet amb el mitjà de transport més turístic de La Marina: el trenet. El tren pot arribar a ser un món fascinant; entre gent que va de matí a treballar m’he pogut trobar amb la joventut estrangera tornant de festa, entre rises i serietats he pogut veure dos mons completament diferents: obligacions front a despreocupacions. Contrastos.

El cas és que els joves s’ho estaven passant d’allò més bé i la meua curiositat no ha pogut evitar observar-los. Les xiques més joves aprofitaven el descuit d’un xicon que estava becant, pintant-li la cara amb pintallavis i fent-li fotografies. Per acabar de rematar l’escena un xicon s’ha espenjollat del tren i ha executat una voltereta en l’aire que ha fet que els seus muscles giraren en un angle de 360 graus.

Al baixar del tren m’he dirigit cap al port a passejar, i entre tant m’he parat en la Plaça Jorge Juan a llegir la inscripció d’una estàtua (què no havia llegit mai) en honor al pilot Umberto Masetti. Un motociclista campió del món que restulta va estar en Dénia corrent un parell de vegades.

Últimament llegisc prou una columna d’estiu molt recomanable que es diu Diari d’un Turista i és interessant. Parla de com un resident habitual pot arribar a ser un turista en el seu poble o entorn habitual. Tot un descobriment. M’ha obert els ulls. De repent nous sentits s’han activat.

Continuant el passeig he eixit al C/Marqués de Campos i els meus ulls no han pogut evitar veure la barbàrie urbanística de la franja portuària. Davant de mí un edifici de principi del S.XX descansant entre dues moles de formigó a mode de “sandwich”. Un xicotet oblidat. A la meua esquerra el solar de l’antic Bar Mediterrani, un lloc d’encontre i de relació. Testimoni de la història i espai d’acollida de l’equip de rodatge de “El Capitán Jones”.  Edifici que per cert s’ha enderrocat amb el vistiplau de l’Ajuntament, i sense cap tipus de consulta a la població. Anava a convertir-se en un Hotel i a respectar-se l’estructura. Bona estratègia per a fer creure que no perillava la seua existència. I ara ningú reclama i ja no està.

Bar Mediterrani al Carrer Marqués de Campos de Dénia.

Ja pel port més constrastos. Vaixells i iots de persones adinerades front a xicotets vaixells de pescadors que semblen mig oblidats i marginats. Un gat descansa sota al que sembla una estàtua en honor als mariners, el vigila i obri l’ull quan passe. Al seu costat l’antiga llotja caient-se, a l’altra banda la nova estació marítima.

I continua sense ploure, bufa l’aire i asoma un ullol de sol. Entre pescadors i estiuejants fent “jogging” acabe per escoltar una conversa de pescadors. Un home proposa de pasejar el paraigua, l’altre diu que ací a la punteta no plou. En uns llocs tant i en altres tan poc. Ja direm prou i ens cansarem de la plutja, si fa falta pujarem a la creu del Montgó. Això em fa recordar allò que deia una cançó: Al meu país no sap ploure o plou poc o plou massa. 

País de contrastos.

Lectures recomanades:

• “Les millors imatges turístiques de Dénia i les pitjors” del diari Marina Plaza.
• “Un trosset de la història de Dénia convertit en hotel” del diari Marina Plaza.

 

Per Irene Buigues Sapena

Del convent de les Planes a la cova Foradada

Aquesta és una atractiva i difícil ruta que destaca per la seua gran bellesa paisatgística, amb unes vistes magnifiques de la mar i els penya-segats. La senda que anem a seguir passa per llocs d’alta importància històrica, botànica, geològica i espeleològica. Cal ressaltar que la cova Foradada és un dels jaciments més importants per a l’estudi evolutiu de la nostra espècie, ja que s’han trobat restes paleolítics que daten de l’època en la qual coexistiren els últims neandertals i els primers homo sapiens sapiens que arribaren a la península ibèrica (cromanyons).

Començarem advertint que no es tracta d’una ruta apta per a tots els públics, ja que cal fer alguna trepada i la senda és una mica complicada, així que per a fer-la s’ha de tenir una mica d’agilitat, sentit de l’orientació, bon calçat i no tindre vertigen. El recorregut és molt abrupte, ja que en part anem seguint un barranc i després voregem els penya-segats. A canvi de l’esforç una aventura cultural en un dels pocs llocs on la costa mediterrània roman salvatge. La descripció detallada de la ruta i el track GPS el podeu trobar a aquest enllaç: http://ca.wikiloc.com/wikiloc/view.do?id=5487508

Tot aquest recorregut està dins del parc Natural del Montgó i en ell anem a trobar la flora típica dels penya-segats mediterranis: llentiscle, margallons, fenoll marí, sempreviva, però també hi ha plantes exclusives d’Eivissa i la Marina Alta, per exemple, el card del Montgó (carduncellus dianius) i silenes.

A nivell geològic aquesta zona està formada per roques calcàries, que segons el mapa geològic de l’IGME (Institut Geològic i Miner d’Espanya) daten del cretàcic superior. L’abundància de coves i avencs que anem a trobar pel camí es déu a un procés intens de carstificació. A nivell espeleològic aquesta és una bona zona per a l’exploració i l’aventura, ja que hi ha una gran multitud d’avencs, abrics i coves, moltes d’elles sense explorar. Per altra banda, la cova foradada, està a escassos 100 metres de la cova Tallada, però no hi ha senda que comunique una amb l’altra, encara que sí que és pot anar per la mar (nadant o amb barca).

Comencem a caminar al monestir de les Planes, que és una clara mostra de l’arquitectura nacional-catòlica dels anys 60. El monestir actual va fer desaparèixer les runes de l’antic monestir medieval que té una atractiva història: al segle XIV els monjos jerònims de les Planes. foren atacats i segrestats i a Algèria, una vegada alliberats després de pagar el rescat, els monjos decidiren abandonar per a sempre el monestir de les Planes i anar-se’n a viure al monestir de Sant Jerònim de Cobalta.

Al fons el monestir de les Planes.

Actualment, el monestir continua tenint un ambient“nacional-catòlic”, de fet va ser ací on a l’estiu del 2012 es van celebrar les jornades de “Responsabilidad social en política” amb Camps i Cotino de ponents, a aquesta trobada assistiren la plana alta del PP i també un grup nombrós i sorollós “d´antisistemes” i guàrdies civils.

Seguim el camí del “Quartel” on avancem seguint durant un tram les marques blanques i grogues del PRV (sender de mitja distància) i les roges de GR (gran recorregut). Al cap de 350 metres caminant pel camí del Quartel, arribem a l’antiga caserna de carrabiners, avui en dia en runes.

Quarter dels carabiners en runes.

La raó per la qual aquesta caserna es trobava en aquest lloc tant recondit i amagat és que des d’ací els carrabiners podien controlar el contraband que pujava i baixava per dos barrancs que tenen accés a la mar: el de la cova Tallada i el de la cova Negra, pel qual anem a baixar nosaltres. Així que ja que estem podem pensar que la mateixa senda que anem a fer nosaltres la farien els contrabandistes del segle XVIII i XIX, carregats de tabac i alcohols de Menorca i Algèria… I ja que estem evocant també podem imaginar a aquells que des de temps mil·lenaris, com així evidencien les excavacions arqueològiques, pujarien i baixarien de les Planes cap a la mar per a pescar, recol·lectar i caçar.

Per arribar a la cova Foradada hem de baixar primer a la cova Negra (no confondre amb la cova de Xàtiva, que també es diu igual) i després continuar baixant fins que abans d’arribar a la mar passem al següent barranc que ja és el de la cova Foradada.  La cova Foradada és de reduïdes dimensions. El lloc és molt bonic, tenim vistes a les Rotes i a l’escull de la cova Tallada i qui vullga banyar-se té la mar a 20 metres de trepada. Per cert, si vos aneu a banyar porteu ulleres de bussejar perquè la reserva marina del cap de Sant Antoni és un dels llocs de la Mediterrània on més peixos voreu.

Cova Foradada.

A la cova Foradada sigau molt respectuosos i no toqueu res, ja que cada osset o pedreta que de normal no té cap valor, dins dels laboratoris són estudiats en profunditat i serveixen per a determinar com era l’habitat i l’ecosistema on es va produir l’extinció de l’Homo Neanthertalensis. Les troballes arqueològiques d’aquest jaciment es daten en dos periodes, neolític i el període més important és el paleolític amb restes, datades amb carboni 14, entre 34.000 anys fins 26.000 anys. Les troballes arqueològiques paleolítiques són restes d’eines de pedres, closques utilitzades com a collars, restes de llars i deixalles de menjar. Aquestes restes corresponen a l’època dels últims neandertals i dels primers homo sapiens sapiens que habitaren les nostres terres. És un dels pocs jaciments arqueològics d’aquesta època tan enigmàtica, perquè no se sap quina va ser la causa de la desaparició del neandertal, ni la seua relació amb els cromanyons. Els estudis han determinat que en aquells moments del paleolític al estar el nivell de mar més baix hi havia una planura i un corredor que unia per la costa el que avui és Dénia i Xàbia.

Penya-segats del Montgó.

El jaciment va ser excavat des que es va descobrir al 1992 fins al 2003. El que podem vore són les restes dels material utilitzats pels arqueòlegs (un garbell i plàstics negres) i també fem (botelles buides i sabates podrides). Si busqueu per internet trobareu uns quants informes, publicacions i notícies sobre la cova Foradada. A la bibliografia deixe l’enllaç de dos informes ben interessants, un sobre les societats depredadores del Montgó i l’altre un anàlisi paleontològic dels ossos que conclou que a la cova Foradada hi ha entre altres restes ossos de pantera pardus (lleopards).

Jaciment excavat amb deixalles.

Bibliografia recomanada:

• “Análisis paleontológico del yacimiento del Pleistoceno superior de Cova Foradada”, publicat en format digital a: http://rshn.geo.ucm.es/cont/publis/boletines/146.pdf
• Revista Aguaits 13/14 1997, article “Les societats depredadores del Montgó. Estratègies d’aprofitament de recursos a Cova Foradada” (disponible en pdf si busqueu en internet).

Mapa i Track GPS de la ruta disponible a:

http://ca.wikiloc.com/wikiloc/view.do?id=5487508

Per Ferran Polo Guardiola