Noves tendències en turisme: l’agroturisme i el turisme creatiu

La següent entrada que presentem, es tracta d’una ressenya de les jornades realitzades a la Seu Universitària de la Marina Alta a Benissa el 25 d’Octubre i el 30 d’Octubre del 2019.

Cartell ponència Agroturisme

EXPERIÈNCIES INTERNACIONALS D’AGROTURISME

Carla Barbieri comença la ponència introduint-nos en el context actual. Un moment molt fotut per als agricultors, els quals fa 40 anys guanyaven diners i ara ja no, mentre que els fills d’estos decideixen no continuar amb el negoci familiar i acaben venent les parcel·les i emigrant de les zones rurals a les urbanes.

Però què és l’Agroturisme? L’Agroturisme es tracta d’una empresa de diversificació de l’agricultura. Un empresa que naix de l’agricultura per al benefici del agricultor. Este agroturisme té diferents finalitats:

• Oci: és una experiència que consisteix en veure com creix el producte. Un exemple és l’Oleoturisme de Begijar, a Jaén.
• Recreació: un exemple seria les finques de carabasses als EEUU on el visitant pot decorar la seua carabassa per Halloween.
• Educatius: ensenyar-se a fer formatge com fan a la formatgeria de Tibi.

Per tant, l’agroturisme és una activitat SOSTENIBLE, beneficia a la societat, satisfau els objectius de l’empresari, millora el benestar de l’agricultor amb la seua família i produeix beneficis socials. A més a més, aconsegueix nous clients, dona continuïtat a les parcel·les i educa al públic sobre agricultura i productes socials.

Ponència sobre Agroturisme a la Seu Universitària de la Marina Alta. Autor: Seu Universitària de la Marina Alta

Els beneficis de l’Agroturisme a nivell de societat son:

• Revitalitza l’economia local
• Genera impostos
• Augmenta el coneixement dels productes locals i genera consum i orgull entre les comunitats.
• Es recuperen tècniques artístiques

En definitiva, l’agroturisme, no consisteix en posar uns columpios al camp d’ametlers, va més enllà, s’ha d’implicar a l’agricultor i el turista ha de participar en l’activitat, ha de ser una experiència AUTÈNTICA.

Per una altra banda, la professora Raquel Huete, des de la seua experiència com a Directora General de Turisme ens va contar que existeix una web que aglutina totes les activitats d’Agroturisme del País Valencià. A més a més, afegeix que des de la Càmera de Comerç a través del pla ACETUR s’està recolzant a aquelles empreses que vullguen crear empreses d’agroturisme.

La tercera ponència va a ser a càrrec de Cristina Rodríguez, un exemple de dona emprenedora que ha decidit montar-se un celler als camps dels seus avantpassats, a la finca de l’Alberca a Benimarco (Teulada). Cristina realitza una tècnica poc habitual per a generar el seu vi M de Alejandria, ja que es tracta un vi de gel, tècnica que s’utilitza a països com Canadà i Alemanya, allí es recolleix el raïm després de la primera nevada. Sabem bé que ací no neva, per això el que realitza Cristina es col·locar el raïm en càmeres frigorífiques després d’haver sigut collit de bon matí. Entre els seus projectes per al 2020 té en ment implantar un projecte d’agroturisme.

TENDÈNCIES I REPTES DEL TURISME CULTURAL

La primer ponent, la professora Rosario Navalón, comença posant-nos en situació. El turisme no ha parat de créixer en els últims anys, es tracta del 12% del Producte Interior Brut, han crescut els ingressos i la demanda i s’han generat nou níxols de mercat.

Cartell ponència Turisme Cultural

És evident que el turisme cultural ha crescut, com així ho corrobora un estudi de TripAdvisor del 2017-2018, concretament a Espanya ha crescut un 45%. Però en molts altres països el turisme cultural creix desorbitadament, provocant una superació de la capacitat de càrrega i com a conseqüència, generant una mala experiència.

Però que passa amb els mòdels actuals de turisme cultural? Es copien idees (bus turístic, freetours, museus…) ja que ofereixen productes similars amb el mateix patró, per això, els destins necessiten captar l’atenció, amb l’objectiu de diferenciar-se. Cal crear noves propostes alternatives.

És evident que el turisme està canviant. El turista busca experiències singulars, autèntiques i diferents. Però com és el turista del 2019?

• Impacient. Vol la informació ja.
• Experimentat. Ja ha viatjat.
• Independent. Amb l’smartphone poden reservar les seues vacances.
• Exigent
• Multimotivacional. No li motiva una única cosa d’un destí, sinó també les seues activitats complementàries.
• Experiencial. Busca experiències.
• Connectat.

El turista actual demanda més encontres amb allò LOCAL. És urgent un canvi de model turístic, que diversifique els destins, que genere una oferta innovadora i que cree desenvolupament econòmic, social i cultural. Com ho podem fer? Mitjançant dues esferes.

1. Esfera del Consum. Amb un consum qualificat (educació, autodesenvolupament, activitats creatives). Tenen un major interès en la qüestió pràctica.
2. Esfera de la Producció. Competència basada en experiències.

És moment de donar importància a allò INTANGIBLE, com per exemple la identitat, l’essència i les persones, però per a posar en valor tot açò, ens cal CREATIVITAT.

Ens cal canviar el focus de l’Alta Cultura (museus, turistes, serveis turístics, consum superficials i passiu, on el turista va d’observador) a la Cultura d’allò Quotidià (llocs discrets, familiars, participatius, societat civil, actiu -> creatiu, pràctiques tradicionals).

Què podem fer?

• La planificació és essencial, però per a que existica planificació ens calen recursos.
• També és necessària l’accessibilitat,
• Infraestructura (serveis i equipament)
• Gestió amb qualitat
• Promoció
• Afavorir el desenvolupament d’experiències interpretatives. Ja que la interpretació del patrimoni dona a conèixer el significat i ens dona una visió ACTIVA (si ho entenc ho conserve).

Per això cal introduir en el tradicional Turisme Cultural el “FER” i d’eixa manera convertir-lo en Turisme Creatiu.

És ben coneguda la tradició de bandes al País Valencià, per què no fem intercanvis musicals, on un turista vinga a gaudir de l’experiència d’un assaig i un passacarrer en plenes festes del poble? O també podem fer un intercanvi en una filà mora o cristiana, on el visitant gaudisca d’un bon esmorzar i després es vestisca per a una entrada… Són molts els exemples de turisme creatiu, un turisme que posa el focus en l’experiència, l’autenticitat, allò local, la participació amb la societat civil i la quotidianeïtat.

 

 

Les tosqueres de Xàbia, Teulada i Benissa

Què és un tosquera?

Duna fòssil de la qual s’extreia pedra arenosa o calcoarenítica per a la construcció. La tosca és un element arquitectònic típic del gòtic que servia per a la construcció d’edificis, especialment llindes, llindars, brancals de portes i finestres, arcs, pilars, també servia per a formar portalades adovellades, finestres amb rematat flamíger, socòls i cantonades. La pedra era fàcil de treballar, i s’extreia en blocs paral·lelipedes.

Tosqueres. Autor: Paco Costa Cervera.

En la Marina Alta la pedra tosca és un element molt utilitzat, però sobretot en tres municipis com Xàbia, Teulada i Benissa.

Xàbia

En Xàbia hi ha una gran quantitat de tosqueres, formades de dunes de platja fa uns 100.000 anys. En el seu tall es conserven estrats de la duna (anomenades llavades), així com les fisures (anomenades “pels”). Estos pels, eren utilitzats pels picapedrers o arrancadors com a eixos per a obtenir les peces bàsiques, posteriorment les treballaven i retocaven al seu gust.

Tosquera primer Muntanyar. Autor: Joan Banjo

El color daurat i rojenc de la tosca, element imprescindible de l’arquitectura local, domina tots els racons de la villa, donant-li un tast antic i monumental.

Tosquera Segon Muntanyar. Autor: xàbia.org

Els jaciments o pedreres més importants de pedra tosca, no solament en Xàbia sinó en tot el litoral valencià, són el  Muntanyar de Dalt i el Muntanyar de Baix. Estes grans canteres han sigut explotades des d’època romana fins al 1972, moment en el qual es va prohibir la seua extracció. Un altre jaciment és la Cova Tallada, situada al peu dels penya-segats del Cap de sant Antoni, en la quals s’han trobat restes d’època andalusí, que fan pensar en un ús des del segle XII.

La tosquera per excel·lència: la Cova Tallada. Autor: A un tir de pedra.

Teulada

Barra del Castell

Junt al conegut com Castell de Moraira del SXVIII es troba la Barra del Castell. Un dipòsit fossilitzat d’arena pleistocena, emergit i encaixat entre la desembocadura del barranc de les Sorts i la platja de l’Ampolla. Aquesta barra o tosquera, va ser explotada per a l’extracció de carreus fins als anys 60’s. Sembla ser que la qualitat de la tosca no era molt bona, per això s’utilitzava únicament per a la construcció de parets que més tard s’arrebossaven.

Tosquera Castell de Moraira. Autor: Teulada-Moraira.com

La Tosquera de la Barreta del Moixó

Este espai, conegut per la gent de la mar com barra, s’anomena així per ser un promontori d’arena fossilitzada que emergeix vora de la mar, i que forma una massa compacta, que s’utilitza com a pedrera per a l’extracció de carreus d’arenisca. Per això este indret, també és conegut com la Tosquera, nom que sorgeix arrel dels primers estiuejants i turistes vinguts d’Alcoi i València. No obstant la cartografia oficial continua anomenant este lloc com Punta de Mojó.

Barreta del Moixó a la Punta de les Salpes. Fotografia: Ximet Cabrera

La Tosquera

Situada a la vesant est del Cap d’Or, entre el Morro de Tamarit i les Mamelles.

La Tosquera. Foto: Ximet Cabrera

Benissa

En el litoral de Benissa entre la Cala de la Fustera i Les Bassetes, es troba la coneguda com Pedrera, des d’on s’extreia pedra tosca per a la construcció del Centre Històric. Amb estes roques extretes de la cantera es construïren diversos edificis de Benissa que daten del SXVI (Sala del Consell, Casa-Museu Abargues). En paraules d’Antoni Banyuls: aquestes tosqueres s’empraren per bastir la desapareguda església de Sant Pere a Benissa a finals del segle XVI (així com moltes cases de Benissa d’aquell temps) tot i que també en portaven de les grans pedreres del muntanyar de Xàbia i la Cova Tallada de Dénia. A Benissa sentia contar del meu avi de Benimarco que els avantpassats deien que les pedres eren portades arrosegades per mules (que ací diem matxos) amb unes barres i cuir des de la Fustera cap a dalt de Pedramala i després pel cami del pou de la Perera a Llenes fins a Benissa doncs no hi havia en aquest trajecte camins de carro. Estes roques com hem dit, eren fàcils de manipular, degut al poc pes i a la seua facilitat de fragmentació en blocs. Estos blocs es tallaven i es transportaven en vaixell als tallers o es treballaven directament en la cantera. Eren extretes pels arrancadors amb una ferramenta pareguda a una aixà, anomenada escoda.

Tosquera Benissa. Autora: Blanca Ribes

Altres pedreres

Molts no saben que en Teulada, també hi ha una Cova Tallada, però no és de pedra tosca. Situada a la vessant oest de la Punta de Moraira o Cap d’Or, va ser un paratge comunal utilitzat per a la pesca des de terra. Algunes persones, desconeixen l’autèntic nom del paratge, han substituït el topònim pel de “cantera”.

Cova Tallada. Foto: Ximet Cabrera

En Benissa també hi havia una antiga pedrera. Coneguda com La Pedrera, es situa en el Polígon Industrial, iniciat a principi dels anys vuitanta del passat segle XX a la partida de Canor i tocant la carretera general de València a Alacant. Allí era fàcil extraure la pedra que va servir per a la construcció de la coneguda com “Catedral de la Marina”, és a dir, l’Església de la Puríssima Xiqueta.

BIBLIOGRAFIA

• BANYULS, ANTONI, comunicació personal, 5-02-2019.
• BUIGUES I VILA, Jaume (2003). “Toponímia litoral del municipi de Teulada, la Marina Alta”. En: XXXIX Col·loqui de la Societat d’Onomàstica. Teulada; pp. 93-115.
• CARDONA IVARS, Joan Josep & CARDONA IBÁÑEZ, Maria José (2006). Els noms de lloc de Benissa. Fonts per al seu estudi. Benissa, Ajuntament de Benissa.
• IVARS CERVERA, Joan. (2006). Els noms de lloc i de persona del municipi de Teulada (la Marina Alta). Teulada, Ajuntament de Teulada i Institut d’Estudis Comarcals de la Marina Alta.
• LLOBELL, Joan. (2010). Restauració virtual de la Teulada gòtica. Alacant, Institut Alacantí de Cultura Juan Gil Albert (Diputació provincial d’Alacant).
• https://www.xabia.org/ver/1833/La-piedra-tosca.html (Consulta 21-1-2019. 21:14h)

La ruta del brutalisme a la Marina Alta

La Marina és el país del formigó, i qui ho negue és o que no té ulls o que ha sigut reclutat pel camí del mal i de Satan. En aquest post que realitzarem volem parlar d’aquells edificis i llocs coents i brutals que s’han anat construint, i que han trencat amb el paisatge tradicional de la Marina. De les empastrades urbanístiques adoradores del satanisme. Satan és el senyor de molts i encara que no l’anomene , vos confessem que Toni Marí i les seues escultures de ferro rovellat adoren a Satan també. El Ripollés de la Marina l’adora secretament i no ho ha volgut dir en públic per possibles reprimendes.  El negoci de les escultures en les rodones és dur.

Abans que res, ens agradaria parlar-vos d’on prové el satanisme i per això cal que vos parlem del Racionalisme i de Le Corbusier i Mies Van der Rohe. Ambdós precursors d’aques tipus d’arquitectura (ir)racional.

El racionalisme arquitectònic naix a principis del Segle XX a l’Europa de després de la Primera Guerra Mundial, un corrent arquitectònic que pretenia donar-li als edificis una funcionalitat concreta per a les persones, la de viure, deixant de banda decoracions i valors i ordres històrics, i amb una clara influència de l’arquitectura que s’anava realitzant a les industries. És a dir, adaptar l’edifici a la vida de l’ésser humà del Segle XX. I es per això que va començar a fer-se edificis bonicos de veritat com aquest:

Unitat Habitacional de Marsella de Le Corbusier amb els pilars o “pilotis”

L’arquitectura racional segueix com bé diu uns principis “(ir)racionals”:

• Formes geomètriques simples
• Concepció dinàmica de l’espai arquitectònic
• Ús del color en lloc de la decoració
• Ús abusiu de materials com el formigó armat, l’acer o el vidre

Iniciarem la ruta sud-nord per la Marina. Comencem la ruta per Calp on trobem 3 edificis de l’arquitecte Ricard Bofill adaptats i mimetitzats amb el seu entorn (estem en mode ironia): els penya-segats del litoral calpí. Rigueu-vos vosaltres del concepte integració del paisatge. Tot un model a seguir. Ara volen revitalitzar la zona, i per això volen ampolar els carrers. Són aquests els edficis:

L’edifici Muralla Roja del 1972 i l’edifici Xanadú, construït entre el 1966 i 1968. Font:Arquitectura y Empresa

L’edifici Muralla Roja, el Xanadú i l’Amfiteatre (construït entre el 1983 i 1985) completament adaptats al seu entorn. Font: web de turisme.

És com un segon Penyal d’Ifach no? Font: Atalayando Calpe

De Calp ens dirigim a Murla, on Satán també ha fet de les seues. Farà ja uns anys, el 1990 el campanar del poble va caure, i es va endur per davant la vida de dos dones que estaven dins de la casa veïna al campanar. Una manera molt tràgica de morir. Doncs bé, farà un temps que s’han finalitzat les obres i Murla ja té el seu campanar, visible a km i km de distància. Per a què es feu una idea vos posem unes fotos del abans i del després:

Murla Antiga. Font: Pinterest Jose Calatayud

La construcció del campanar. Font: Levante-emv

Col·locant les campanes al campanar. Font: Levante-emv

Església de sant Miquel de Murla. Com es pot apreciar el campanar, està a uns metres de distància de l’Església. Foto: Aitor Mahiques

Pressupost de la construcció, no sabem si el definitiu. Font: Aitor Mahiques.

El campanar al fons amb la torre de l’Església. Font: Aitor Mahiques.

No se a vosaltres, però a nosaltres comencen a fer-nos mal els ulls i comencem a voler traure’ns-els de les òrbites. Les cagades urbanístiques són moltes i ara ens dirigim a Benissa, on recentment i gràcies a la Constructora el Francès (cas Taula, pudor, anlerta!) es va reformar la Plaça Maria Dolors Piera, un parterre com el de Dénia, històric amb enreixat a l’entrada únic, i que mira per a on es van carregar:

La plaça Dolors Piera abans de la reforma

La Plaça Dolors Piera després de la reforma

La plaça abans i després. S’ha reduït la zona d’arbres i d’ombra i s’ha arrancat la porta de l’entrada. Un altre parc per a les “persones” satàniques. Ací els xiquets es sofrimaran a l’estiu jugant, encara que sembla ser que ara hi ha unes teles amb ombra.

I continuem la ruta per Teulada, eixe poble que està i que no se sap molt d’ell.  Ací el Senyor Pep Císcar volia ser recordat i passar a la història i és així com en el cas de la ciutat de la Cultura de Santiago es va fer l’empastrada number one de la comarca: l’Auditori Teulada Moraira

Auditori. Part que mira a la mar. Font: Fotografia de Juan Rodríguez

L’auditori de lateral. Font: Pàgina Web de Patxi Mangado

Patxi més conegut en el poble com el “Mangante” s’ha lluit ací. Recordem que no té llicència d’obertura l’auditori i que actualment continua en funcionament. Riute tu de l’Església de Rochamp de Le Corbusier. Nyas punta. Del poble a la ciutat en menys de 5 minuts. Una obra faraònica per perpetuar al polític de torn i endeutar a tota la població de per vida. Rentabilitat? Perdona, què és això?  I si baixeu cap a Teulada des de Benissa per la N332 podeu veure com queda integrat en el paisatge del poble de Teulada, i com no ha trencat amb la panoràmica del poble típica del poble, on en lloc de destacar el campanar, ara destaca la motlle de formigó armat blanc de l’auditori.

I de la mà de la Constructora el Francés arriba la Plaça del Jasmiler de Teulada o del 6é Centenari, una zona estranya que serveix de festòdrom i que alguns xiquets s’animen a jugar de tant en tant. Bona zona també per agafar un càncer de pell rapidet i per als skaters:

Plaça Jasmiler o 6é Centenari

Apenes ombra i un escenari per a la festa, amb una zona d’aparcament. Ara fan el mercat ací, esperem que els guiris no es facen molt gamba roja de Dénia passejant pel mercat.

I de Teulada passem a Xàbia on incloguem el nou Ajuntament en la ruta del Brutalisme. Ací foto:

Eixies finestres allargades recorden a les unitats habitacionals de Marsella, per a que finestres, si podem tenir nínxols. Fotografia: Ajuntament de Xàbia

I el més graciós de tot no és només que s’estiga caient a trossos (http://www.diarioinformacion.com/marina-alta/2016/06/19/flamante-ayuntamiento-xabia-cae-trozos/1775654.html), sinó la zona. Com que els escalons són del mateix color, resulta que són font de bacs, hi ha molta gent que s’ha despenyat baixant per eixes escales, i no només skaters intentant fer piruetes precisament. Ací teniu la notícia per si no em cregueu:  http://xabiaaldia.com/servicios-instalara-unas-bandas-fluorescentes-en-las-escaleras-del-exterior-nuevo-ayuntamiento-para-evitar-las-caidas/

L’última perla brutalista pel seu material i el seu gran impacte visual és l’Església de la Mare de Déu del Loreto, que ací teniu:

Església de la Verge del Loreto. Font: web turisme de Xàbia

Una Església dels arquitectes  García Ordóñez, Dexeus Beatty, Bellot Port, Herrero Cuesta y el ingeniero Gómez Perreta, les coses amb tanta gent no solen eixir bé i s’empastren. L’edifici i, simula un vaixell sostingut pels 12 apòstols. Tota una adoració al satanisme vinguda des del Port de Xàbia.

I arribem a Dénia, la capital de la comarca i la capital del brutalisme a la Marina. Ací tenim diferents edificis brutalístics:

Bloc de pisos de l’Explanada Cervantes. Un conjunt d’edifici que trenquen la façana marítima de Dénia, a banda que taponen les brises marítimes. Ací teniu diferents imatges, així que jutgeu vosaltres mateixa el brutalisme i la coentor d’estos edificis.

El bloc de pisos de l’Explanada Cervantes des del Castell. Imatge El Blog del Gato

Postal. Els blocs i ell passeig contrasten estrepitosament amb les casetes de pescadors que hi ha al costat. Imatge: Todo Colección

La façana marítima de Dénia al 2009. Tot ple d’edificis amb una altura considerable. Imatge El blog del Gato

I si no teniem prou amb les altures del bloc de pisos, van i ens posen pilars d’eixos que atrauen a drogadictes, gent amb pipi i altra fauna. Imatge: Blog del Gato

Bloc de pisos del Carrer la Via i zona

Aquest edifici l’hem inclòs pel seu entorn tant “càlid”. L’edifici principal utilitza els típics materials del racionalisme, formigó, acer i molts pilars satànics com estos:

Pilars del Carrer la Via. Fotografia: font pròpia

La zona no és que siga molt animada, està plena de locals per llogar, últimament la part del final està reviscolant perquè hi ha un parc per a xiquets i també perquè han colocat diversos negocis. El C/ la Via té un aparcament, i les portes de l’aparcament són de colorins com este blau fluorescent, per suposat el carrer està ple de jardineres amb ferro rovellat o també conegut com ferro corten:

Detall del Carrer la Via i la porta de color. Fotografia: font pròpia

Plaça Ajuntament, Plaça del Consell i Refugi Antiaèri

Hem inclòs aquest conjunt en la ruta per diversos motius:

• Ens resulten places coentes no fetes per a les persones, a banda, igual que la plaça Dolors Piera, considerem que estaven molt millor abans de les seues reformes estrella
• Hi ha uns banquets o cubs en la Plaça de l’Ajuntament que encara no hem deduit que són i que ens resulten inquietants, sembla que vagen eixiràn volant en breus
• A la plaça del Consell les escales són molt perilloses i també són quasi igual de perilloses com les de Xàbia, despenyar-se es fàcil, i més si està fosc i no veus bé. Resulta curiós que la única activitat que es pot practicar bé, l’skate, haja sigut prohibit, així com jugar, el que deiem places per a no persones, llocs on et seus i et miren mal per haver-ho fet
• El refugi sembla que et porte a una altra dimensió en lloc de l’altra banda de Dénia, i quan arribes a l’altra banda, tampoc hi ha res a veure
• Odiem el ferro rovellat i el corten i eixa és la principal raó de la seua inclusió en la ruta

Ací vos deixem amb algunes fotografies per si no sabeu del que parlem

Plaça de l’Església amb els cubs que ens volen invadir. Fotografia: Font propia

L’inici a una altra dimensió corteriana. Fotografia: Pàgina web Ajuntament de Dénia

Baleària Port

Columnes de formigó que es creuen per a crear un edifici solitari a l’altra banda del port de Dénia. De l’interior cap pega, però el seu exterior resulta un tant inquietant i les seues escales de vidre són brutals, literalment pots acabar marejan-te i vomitant de la impressió.

Baleària Port. Fotografia: Dénia Digital.

Edifici i la Faroleta

Aquest edifici calia posar-lo per l’efecte sandwich que ha creat amb la faroleta. La faroleta, un antic far marítim del Segle XIX ha quedat atrapat entre les vies del tren i aquest edifici. L’efecte és brutal:

Fotografia: La Marina Plaça

FI…

BIBLIOGRAFIA:

• “Arte Actual” de Pascual Patuel. Ed. La Nau
• Blog Vicisitud y Sordidez: http://vicisitudysordidez.blogspot.com.es/2009/11/satan-es-mi-senor-parte-i-tu-vida-va.html
• El blog el Rincón del Gato: http://denia-elrincondelgatho.blogspot.com.es

 

 

 

La ruta dels riuraus dos anys després

Ja fa dos anys vam publicar un post amb motiu de la presentació de la ruta dels riuraus a FITUR. Després de dos anys de la seua creació ens considerem capaços d’avaluar els resultats, és per això que primerament voldriem enumerar aquelles accions o actes que s’han estat realitzant baix el paraigua de la ruta.

1. 24 de Maig del 2014. Presentació de la ruta dels riuraus a la Fira de Turisme (ja en vam parlar).
2. 12 de Maig del 2014. Presentació de la ruta al (gran) riurau del Senyor de Benissadeví a Jesús Pobre. Un acte en el que els representants polítics dels diferents municipis que conformaven la ruta van recollir una mena de certificat simbòlic de la inclusió a la ruta. A l’acte, abanderat per Antonio Miragall, regidor de turisme d’aquell moment de l’Ajuntament de Xàbia i amb una presentació molt emotiva per part de l’escriptora Pepa Guardiola, ens van parlar dels riuraus com a elemements patrimonials (vam predre el compte de les vegades que es va utilitzar “Catedrals de la Pansa”), però no es van especificar quines eren les accions a emprendre després de la creació de la ruta.
   

   Representants polítics a la presentació de la ruta al riurau de Jesús Pobre.

3. Fullet. S’editava un fullet de la ruta a mode de llibre desplegable i amb fitxes dels 12 municipis que conformaven la ruta aquell moment, així com plànols de la ubicació dels diferents riuraus. Les fitxes en 3 idiomes (valencià, castellà i anglès). Un fullet amb excessiva informació i poc còmode i pràctic (les fitxes anaven soltes i es podien predre en facilitat).
   

   Portada del fullet de la ruta.

4. 21 d’Agost del 2014. Flashmob de Lluís el Sifoner a Baleària Port. Va comptar amb la participació de veïns i veïnes de Jesús Pobre. Més que un flashmob per promocionar la ruta dels riuraus, semblava una coreografia creada ex-nihil per promocionar el disc de l’artista.
5. Pàgina web i xarxes socials. La ruta compta amb pàgina web pròpia, així com facebook propi. Recentment han creat una app sobre la ruta amb tota la informació disponible per a android i altres formats. També s’han geolocalitzat els itineraris dels diferents municipis i s’han publicat en la plataforma wikiloc.
   

   Format de l’aplicació mòbil.

6. 7 de Març del 2015. La ruta dels riuraus il·lustra el cupó de l’ONCE.
7. Monòlits. Estructures de metracrilat amb la web, el símbol de la ruta i el nom del municipi. Ubicats en les entrades dels diferents pobles que conformen la ruta.
8. Merchandasing. Tasses amb el símbol de la ruta i amb eines utilitzades per al cultiu de raïm i per a l’escaldà.
   

   Tasses promocionals de la ruta.

Actualment sembla que s’està documentant gràficament alguns riuraus i rutes de diferents municipis. El logotip de la ruta també s’utilitza en tots aquells esdeveniments o projectes que tenen relació (Mercat del riurau, Escaldà, Festes, Projeccions, Festivals de Cinema, Biomoscatell…)

Fins a la data no tenim clara quina és l’estratègia a seguir, tampoc hem observat cap impacte directe en quan a la conservació de riuraus, això sí, el canvi de govern d’alguns municipis ha suposat la inclusió d’aquests en la ruta (és el cas de Dénia, El Verger i Orba), passant a ser 15 els municipis que participen. Pot ser les accions empreses fins a la data hagen ajudat un poc a incrementar l’interès per aquest món, però en aquest cas no li donem el mèrit a la ruta, sinó a Carles Fuster (Riurau Amb Panses) i la seua valuosa tasca de conscienciació i difusió.

QUINA ÉS LA REALITAT?

• La ruta fins a la data no ha configurat encara una vertadera oferta complementària al Turisme de Sol i Platja. Encara s’està actuant i configurant.
• S’han imprès fullets i s’han col·locat a les oficines de turisme. S’ha facilitat eixa informació en altres formats (pàgina web, aplicacions mòbils…) i s’ha creat una pàgina de facebook que va informant d’actes puntuals relacionats.
• Tenim uns béns que no acaben de configurar una oferta cohesionada. Cada municipi continua anant a la seua en matèria turística. Els propis municipis no s’ho acaben de creure (els monòlits no han sigut insta·lats, continuen caient riuraus…).
• La participació i implicació de la ciutadania no és la suficient (s’han realitzat reunions amb responsables polítics únicament, deixant d’escoltar a aquest important sector de la població).

PROPOSTES DE MILLORA:

• Cal donar una major difusió a la ruta, presentar-la i no complementar-la amb una tasca de difusió i interpretació (visites guiades, campanyes escolars, xerrades, tallers, exposicions…) no és molt coherent. Tampoc ho és si no la complementem amb accions que incentiven la reconstrucció i conservació de riuraus (sense riurau no hi ha recurs turístic) o mesures que fomenten el cultiu del raïm i els seus coneixements. El riurau és un patrimoni integral (cultural, natural i etnogràfic), i continuarà sent mort i desconegut per a molts, si el mostrem aïllat del seu entorn original. Descontextualitzat  perd la seua raó de ser.
• La impressió dels fullets i la seua col·locació en les oficines de turisme no és suficient. Cal dotar al projecte d’una planificació estratègica on es detallen els objectius i les accions a emprendre. El simple fet de crear una ruta no farà que aquesta es conega. És una tasca continua de conscienciació (de la població) i promoció (per atraure turistes/viatgers).
• Tenim una sèrie d’elements potencials, una marca i uns béns culturals, naturals i etnogràfics, però ens falta el més important: fer comarca i creure-s’ho. Ja després estarem en condicions d’atraure viatgers que realment estiguen interessats en la nostra oferta i en nosaltres com a poble (a la fi es tracta d’això, de vendre’s)
• Els canals de distribució i promoció d’aquests tipus de productes no són els mateixos que els del Turisme de Sol i Platja, això cal tenir-ho molt en compte. I col·locar la ruta dels riuraus en el marc de la marca Costa Blanca és una gran errada.

Per tant podem afirmar que la ruta dels riuraus és merament una marca, un logotip i una ruta, però no una vertadera oferta turística. Fins que la ruta no siga motiu d’atracció ni supose un impacte econòmic directe en la comarca no ho serà. Destronar el monocultiu del Sol i Platja serà una tasca llarga.

 Per Irene Buigues Sapena

Dénia, ciutat de constrastos

Hui he vingut a la capital de la comarca de bon matí, i ho he fet amb el mitjà de transport més turístic de La Marina: el trenet. El tren pot arribar a ser un món fascinant; entre gent que va de matí a treballar m’he pogut trobar amb la joventut estrangera tornant de festa, entre rises i serietats he pogut veure dos mons completament diferents: obligacions front a despreocupacions. Contrastos.

El cas és que els joves s’ho estaven passant d’allò més bé i la meua curiositat no ha pogut evitar observar-los. Les xiques més joves aprofitaven el descuit d’un xicon que estava becant, pintant-li la cara amb pintallavis i fent-li fotografies. Per acabar de rematar l’escena un xicon s’ha espenjollat del tren i ha executat una voltereta en l’aire que ha fet que els seus muscles giraren en un angle de 360 graus.

Al baixar del tren m’he dirigit cap al port a passejar, i entre tant m’he parat en la Plaça Jorge Juan a llegir la inscripció d’una estàtua (què no havia llegit mai) en honor al pilot Umberto Masetti. Un motociclista campió del món que restulta va estar en Dénia corrent un parell de vegades.

Últimament llegisc prou una columna d’estiu molt recomanable que es diu Diari d’un Turista i és interessant. Parla de com un resident habitual pot arribar a ser un turista en el seu poble o entorn habitual. Tot un descobriment. M’ha obert els ulls. De repent nous sentits s’han activat.

Continuant el passeig he eixit al C/Marqués de Campos i els meus ulls no han pogut evitar veure la barbàrie urbanística de la franja portuària. Davant de mí un edifici de principi del S.XX descansant entre dues moles de formigó a mode de “sandwich”. Un xicotet oblidat. A la meua esquerra el solar de l’antic Bar Mediterrani, un lloc d’encontre i de relació. Testimoni de la història i espai d’acollida de l’equip de rodatge de “El Capitán Jones”.  Edifici que per cert s’ha enderrocat amb el vistiplau de l’Ajuntament, i sense cap tipus de consulta a la població. Anava a convertir-se en un Hotel i a respectar-se l’estructura. Bona estratègia per a fer creure que no perillava la seua existència. I ara ningú reclama i ja no està.

Bar Mediterrani al Carrer Marqués de Campos de Dénia.

Ja pel port més constrastos. Vaixells i iots de persones adinerades front a xicotets vaixells de pescadors que semblen mig oblidats i marginats. Un gat descansa sota al que sembla una estàtua en honor als mariners, el vigila i obri l’ull quan passe. Al seu costat l’antiga llotja caient-se, a l’altra banda la nova estació marítima.

I continua sense ploure, bufa l’aire i asoma un ullol de sol. Entre pescadors i estiuejants fent “jogging” acabe per escoltar una conversa de pescadors. Un home proposa de pasejar el paraigua, l’altre diu que ací a la punteta no plou. En uns llocs tant i en altres tan poc. Ja direm prou i ens cansarem de la plutja, si fa falta pujarem a la creu del Montgó. Això em fa recordar allò que deia una cançó: Al meu país no sap ploure o plou poc o plou massa. 

País de contrastos.

Lectures recomanades:

• “Les millors imatges turístiques de Dénia i les pitjors” del diari Marina Plaza.
• “Un trosset de la història de Dénia convertit en hotel” del diari Marina Plaza.

 

Per Irene Buigues Sapena

S’inauguren les visites guiades de #TeuladaHistorica

Història de Teulada

Història de Teulada ha sigut convidada a este esdeveniment que tracta de donar a conèixer el nostre casc històric a través de les xarxes socials. Per a l’ocasió l’Ajuntament de Teulada junt al community manager de Turisme, Luis Eced, han convidat a personalitats del món del màrqueting del territori valencià. Són el que també es coneix com a influenciadors, persones que enalteixen mitjançant les xarxes socials les avantatges d’una determinada marca o en este cas destí.

La inauguració, demà dissabte dia 28 a les 11.30, constarà primerament d’una visita guiada per la “Teulada Gòtica Emmurallada” seguida d’una visita a la Cooperativa Agrícola sant Vicent Ferrer, on es podrà realitzar una cata de mistela i de gastronomia típica del municipi. L’acte a mode de blogtrip ja ha sigut realitzat en altres municipis com Calp, amb molt èxit i bona repercusió en les xarxes socials. Una bona manera de donar a conèixer la…

View original post 44 more words

La presentació de la ruta de Riuraus a Fitur.

Assistim estos dies a un desplegament informatiu: periòdics, emissores de radio, webs oficials d’Ajuntaments… anuncien amb alta veu que després d’un any dur de feina, entre diferents administracions locals de la Marina Alta, la ruta dels riuraus es presenta.

El dia, 24 de gener del 2014, el lloc, la fira de turisme en Madrid, la capital. Ací a la Marina ens arriben notes de premsa i fotos, moltes fotos. Entre elles, hem volgut seleccionar-ne un parell.

Dues dones disfressades en la presentació amb “atrezzo”. Fotografia extreta del Facebook de Sergi Ferrús Peris.

Tota una estampa. Dues dones disfressades de llauradores de principis del XX, amb un canyís, dues cadires i pansa d’atrezzo: una recreació idíl·lica, morta e inexistent.

• IDÍL·LICA perquè és una imatge bucòlica d’un passat, on ni les dones ni els homes anaven tan ben vestits ni tant nets (més que res perquè anaven a treballar), ni tant sols es plantejaven convertir-se en un producte turístic.
• MORTA perquè és un model o estil de vida mort, que malauradament molts dels habitants de la Marina desconeixen. Sí, d’este passat mort ens ha quedat algun element arquitectònic, coneixements, bon vi i mistela i algunes cooperatives repartides pel territori. Però l’escaldà, no és un estil de vida que molt menys identifique als habitants actuals i contemporanis de la Marina Alta.
• INEXISTENT. És una recreació creada ex-nihil per al turista. El que alguns autors anomenen folklorització, esta es dona quan agafem elements d’un passat, especialment de la cultura popular, i els mostrem de cara al turista. S’adaptem. I si cal, s’inventem un producte exclusiu per a mostrar al forani. El que popularment es coneix com a turistada.

Recreació fícticia de l’Escaldà. Voldriem saber com s’ha escaldat sense foc. Fotografía extreta del periòdic digital Teulada Moraira Digital.

AMB TOT AÇÒ QUE VOLEM DIR?

1. Al turista se li ha de mostrar una IMATGE REAL, si no, se li està enganyant i per tant estafant. Ancorar-se en un passat que ha deixat d’existir no és la solució. Allò més lògic és mostrar el que ha quedat, el que hem heretat. I cal donar-ho a conèixer d’esta manera.
2. No devem adaptar-nos al turista. Mostrem-nos com realment som: un territori únic, amb costa i interior, amb història, arrelat a la nostra terra i als nostres productes. No teatralitzem una realitat inexistent.
3. Mostrem les nostres cooperatives, els camps, els mercats, l’agricultura ecològica i sobretot les persones, però sense necessitat de disfressar-les. Mostrem l’experiència de viure ací, a la Marina. No ens limitem a mostrar imatges. Els fullets i les Fires de Turisme comencen a quedar-se desfasades. Busquem noves maneres de promocionar-se i donar-se a conèixer. Diferenciant-nos. Busquem un públic específic. No ens limitem a ser un destí més. Perquè La Marina és única.
4. Si penseu que el consumidor potencial d’esta ruta de riuraus és el visitant de les Fires o són els grans Tour Operadors, esteu ben equivocats. I més equivocats esteu, si voleu introduir la ruta en el concepte “Costa Blanca” o “Sol i Platja”. Mal encaminats anem. Per què es presenta esta ruta en una gran fira de turisme i no en una fira d’artesania o de productes ecològics? O per què no es presenta la ruta en un congrés d’arquitectura rural? I en una convenció d’Enòlegs? O inclòs en els propis municipis de la Marina Alta. Tendim a pensar que el turista és aquell que ve de lluny, però l’autòcton, el que està prop, també pot ser turista en el seu propi poble o comarca. Eixes microdemandes són el futur. No les grans, les quals són més difícils d’abastir i on trobem una major competència.

 PROPOSTES DE MILLORA

• El secretisme i la falta d’informació respecte al contingut de la ruta dels riuraus és una cosa que ja per se, no inspira molta confiança. Que les administracions locals hagen sigut les úniques partícips, de nou, no inspira confiança. Un projecte de tal magnitud i de caràcter comarcal ha de ser MULTIDISCIPLINAR. Ha de contar amb tots, experts i inexperts, societat civil i empresariat.
• No és coherent que un projecte que tracte d’atraure a foranis/turistes, es desconega en la pròpia comarca. Sembla una falta de respecte que es presente primer en una fira de turisme que en la pròpia comarca on va a realitzar-se. Això diu molt de com es fan les coses i de la idiosincràsia i la manera de ser.

Si no valorem els propis autòctons, els del terreny, el que tenim i fins i tot ho desconeguem, com anem a ser capaços de mostrar-ho a un altre?

Enllaços a notícies:

• La tradición de la Pansa toma el pabellón de la comunitat en Fitur.
• El verdadero turismo diferencial de la Marina Alta se llama riurau.

Per Irene Buigues Sapena

Turisme cultural, desenvolupament territorial i sostenibilitat

El passat divendres va tindre lloc a València el 1er congrés organitzat per la Universitat de València i els Instituts d’Estudis Comarcals. Amb el títol “Turisme cultural, desenvolupament territorial i sostenibilitat”, el congrés estava dirigit a públic en general i a especialistes i docents amb relacions amb el món del desenvolupament local i del patrimoni cultural i natural, sempre des de l’òptica de l’explotació turística i de les possibilitats de sostenibilitat local que esta comporta.

Es tractava de posar en comú, després de les trobades dels dos últims anys, les diverses experiències que s’estan duent a terme arreu del País Valencià en estes matèries. Al llarg del dia es van presentar més de 50 comunicacions de diversos llocs del nostre territori, es van posar en comú experiències i es van llançar propostes. La gran quantitat de ponències va fer que la jornada es desenvolupara en diversos espais dins la Facultat de Geografia i Historia al mateix temps i va fer impossible seguir-les totes.

La tònica general va ser la de compartir experiències de posada en valor  com a recurs turístic el patrimoni cultural o natural en les nostres terres.La Marina va estar representada en este congrés mitjançant diverses ponències.

En primer lloc, dins l’apartat de “Arquitectura, arqueologia i paisatge” l’arqueòleg Josep Antoni Ahuir ens va parlar de la seua experiència a Jaciment Romà de L’Almadrava als Poblets este estiu. Revitalitzar l’únic jaciment arqueològic museïtzat de tota la comarca després de més de 10 anys de tancament  semblava una tasca tan difícil com necessària.

Comunicació sobre el Jaciment Romà de l’Almadrava

L’experiència ha estat tot un èxit i vora mil persones han gaudit d’un jaciment únic a les nostres terres. A més, i si cap, més important encara, els visitants han rebut informació de primera mà d’un guia especialitzat.  L’Almadrava es presenta com un complement al turisme de sol i platja per la seua proximitat a la mar i la realització d’activitats com la nit de poesia que es va dur a terme com a cloenda de la temporada d’estiu.

Un poc després, a la Sala de Juntes assistirem a un altra ponència relacionada amb la Marina. En este cas, Jordi Giner, un dels autors del llibre “Un peu dins, un peu fora” ens va parlar al voltant del turisme i de l’impacte que té en les societats locals que el reben. En este cas, l’exemple ens és molt proper. Teulada (i Moraira) és un cas paradigmàtic de com la nostra societat s’ha transformat per tal de rebre als nouvinguts d’altres països. Uns nouvinguts que, potser no es poden considerar ja turistes. Va ser una de les ponències més interessants de la jornada i una de les que més debat va generar.

Comunicació sobre Teulada “Transformacions locals i socials a l’entorn de Teulada”

Quasi al mateix temps tenia lloc una ponència en un altra sala en la que Víctor Garcia, coordinador de Ses valls de Retrobament va parlar al voltant del projecte que des de fa uns anys a la Vall de Gallinera. Empreses i ajuntaments de l’interior de la Marina i de les Illes Balears, porten endavant un projecte de transformació en productes turístics de tot allò relacionat amb el Repoblament que va tindre lloc després de l’expulsió dels moriscs per part de mallorquins a les nostres terres. El projecte de “Ses valls de Retrobament” és un clar exemple de com les administracions públiques i privades han d’unir-se per tal d’emprendre projectes que ajuden al desenvolupament local.

Tríptic del congrés

La gran quantitat de ponències que tenien lloc al mateix temps va fer impossible assistir a esta última que parlava de la Marina, però la publicació de les Actes, coincidint amb el congrés s és una eina molt profitosa de cara a consultar per part dels interessats en el tema.

Per Jaume Sau Moncho

Del convent de les Planes a la cova Foradada

Aquesta és una atractiva i difícil ruta que destaca per la seua gran bellesa paisatgística, amb unes vistes magnifiques de la mar i els penya-segats. La senda que anem a seguir passa per llocs d’alta importància històrica, botànica, geològica i espeleològica. Cal ressaltar que la cova Foradada és un dels jaciments més importants per a l’estudi evolutiu de la nostra espècie, ja que s’han trobat restes paleolítics que daten de l’època en la qual coexistiren els últims neandertals i els primers homo sapiens sapiens que arribaren a la península ibèrica (cromanyons).

Començarem advertint que no es tracta d’una ruta apta per a tots els públics, ja que cal fer alguna trepada i la senda és una mica complicada, així que per a fer-la s’ha de tenir una mica d’agilitat, sentit de l’orientació, bon calçat i no tindre vertigen. El recorregut és molt abrupte, ja que en part anem seguint un barranc i després voregem els penya-segats. A canvi de l’esforç una aventura cultural en un dels pocs llocs on la costa mediterrània roman salvatge. La descripció detallada de la ruta i el track GPS el podeu trobar a aquest enllaç: http://ca.wikiloc.com/wikiloc/view.do?id=5487508

Tot aquest recorregut està dins del parc Natural del Montgó i en ell anem a trobar la flora típica dels penya-segats mediterranis: llentiscle, margallons, fenoll marí, sempreviva, però també hi ha plantes exclusives d’Eivissa i la Marina Alta, per exemple, el card del Montgó (carduncellus dianius) i silenes.

A nivell geològic aquesta zona està formada per roques calcàries, que segons el mapa geològic de l’IGME (Institut Geològic i Miner d’Espanya) daten del cretàcic superior. L’abundància de coves i avencs que anem a trobar pel camí es déu a un procés intens de carstificació. A nivell espeleològic aquesta és una bona zona per a l’exploració i l’aventura, ja que hi ha una gran multitud d’avencs, abrics i coves, moltes d’elles sense explorar. Per altra banda, la cova foradada, està a escassos 100 metres de la cova Tallada, però no hi ha senda que comunique una amb l’altra, encara que sí que és pot anar per la mar (nadant o amb barca).

Comencem a caminar al monestir de les Planes, que és una clara mostra de l’arquitectura nacional-catòlica dels anys 60. El monestir actual va fer desaparèixer les runes de l’antic monestir medieval que té una atractiva història: al segle XIV els monjos jerònims de les Planes. foren atacats i segrestats i a Algèria, una vegada alliberats després de pagar el rescat, els monjos decidiren abandonar per a sempre el monestir de les Planes i anar-se’n a viure al monestir de Sant Jerònim de Cobalta.

Al fons el monestir de les Planes.

Actualment, el monestir continua tenint un ambient“nacional-catòlic”, de fet va ser ací on a l’estiu del 2012 es van celebrar les jornades de “Responsabilidad social en política” amb Camps i Cotino de ponents, a aquesta trobada assistiren la plana alta del PP i també un grup nombrós i sorollós “d´antisistemes” i guàrdies civils.

Seguim el camí del “Quartel” on avancem seguint durant un tram les marques blanques i grogues del PRV (sender de mitja distància) i les roges de GR (gran recorregut). Al cap de 350 metres caminant pel camí del Quartel, arribem a l’antiga caserna de carrabiners, avui en dia en runes.

Quarter dels carabiners en runes.

La raó per la qual aquesta caserna es trobava en aquest lloc tant recondit i amagat és que des d’ací els carrabiners podien controlar el contraband que pujava i baixava per dos barrancs que tenen accés a la mar: el de la cova Tallada i el de la cova Negra, pel qual anem a baixar nosaltres. Així que ja que estem podem pensar que la mateixa senda que anem a fer nosaltres la farien els contrabandistes del segle XVIII i XIX, carregats de tabac i alcohols de Menorca i Algèria… I ja que estem evocant també podem imaginar a aquells que des de temps mil·lenaris, com així evidencien les excavacions arqueològiques, pujarien i baixarien de les Planes cap a la mar per a pescar, recol·lectar i caçar.

Per arribar a la cova Foradada hem de baixar primer a la cova Negra (no confondre amb la cova de Xàtiva, que també es diu igual) i després continuar baixant fins que abans d’arribar a la mar passem al següent barranc que ja és el de la cova Foradada.  La cova Foradada és de reduïdes dimensions. El lloc és molt bonic, tenim vistes a les Rotes i a l’escull de la cova Tallada i qui vullga banyar-se té la mar a 20 metres de trepada. Per cert, si vos aneu a banyar porteu ulleres de bussejar perquè la reserva marina del cap de Sant Antoni és un dels llocs de la Mediterrània on més peixos voreu.

Cova Foradada.

A la cova Foradada sigau molt respectuosos i no toqueu res, ja que cada osset o pedreta que de normal no té cap valor, dins dels laboratoris són estudiats en profunditat i serveixen per a determinar com era l’habitat i l’ecosistema on es va produir l’extinció de l’Homo Neanthertalensis. Les troballes arqueològiques d’aquest jaciment es daten en dos periodes, neolític i el període més important és el paleolític amb restes, datades amb carboni 14, entre 34.000 anys fins 26.000 anys. Les troballes arqueològiques paleolítiques són restes d’eines de pedres, closques utilitzades com a collars, restes de llars i deixalles de menjar. Aquestes restes corresponen a l’època dels últims neandertals i dels primers homo sapiens sapiens que habitaren les nostres terres. És un dels pocs jaciments arqueològics d’aquesta època tan enigmàtica, perquè no se sap quina va ser la causa de la desaparició del neandertal, ni la seua relació amb els cromanyons. Els estudis han determinat que en aquells moments del paleolític al estar el nivell de mar més baix hi havia una planura i un corredor que unia per la costa el que avui és Dénia i Xàbia.

Penya-segats del Montgó.

El jaciment va ser excavat des que es va descobrir al 1992 fins al 2003. El que podem vore són les restes dels material utilitzats pels arqueòlegs (un garbell i plàstics negres) i també fem (botelles buides i sabates podrides). Si busqueu per internet trobareu uns quants informes, publicacions i notícies sobre la cova Foradada. A la bibliografia deixe l’enllaç de dos informes ben interessants, un sobre les societats depredadores del Montgó i l’altre un anàlisi paleontològic dels ossos que conclou que a la cova Foradada hi ha entre altres restes ossos de pantera pardus (lleopards).

Jaciment excavat amb deixalles.

Bibliografia recomanada:

• “Análisis paleontológico del yacimiento del Pleistoceno superior de Cova Foradada”, publicat en format digital a: http://rshn.geo.ucm.es/cont/publis/boletines/146.pdf
• Revista Aguaits 13/14 1997, article “Les societats depredadores del Montgó. Estratègies d’aprofitament de recursos a Cova Foradada” (disponible en pdf si busqueu en internet).

Mapa i Track GPS de la ruta disponible a:

http://ca.wikiloc.com/wikiloc/view.do?id=5487508

Per Ferran Polo Guardiola