Pirateria i defenses litorals a la Marina Alta

La gent de la Marina sempre ha tingut una relació especial amb la mar, per una banda donava de menjar, adés amb la pesca, ara amb el turisme. Però per l’altra també era una font de perills: tempestes, monstres o pitjor encara, pirates. De resultes els que han habitat propers a la Mediterrània sempre se l’han mirada amb una barreja d’admiració, temor i desconfiança. La pirateria és una qüestió cabdal per entendre un poc més la ment col·lectiva dels habitants de la Marina.

A grans trets la línia litoral de la Marina Alta presenta la següent característica: una sèrie de viles medievals, totes fortificades fins al segle XIX, construïdes sobre elevacions a certa distància de la mar. És el cas de Dénia, Xàbia, Teulada, Benissa o Calp. Els barris mariners: Baix la Mar, Duanes de la Mar o Moraira apareixen molt més tard, durant el segle XIX, quan ja la pirateria havia deixat de ser un problema.

Defenses del litoral de la Marina Alta. Font: Elaboració pròpia.

ATACS PIRÀTICS

La pirateria és un fenomen tan antic com la navegació, però a la Marina Alta el fenomen va ser més sagnant en el període comprés entre els segles XIV i XVIII, coincidint en una època en què a la Mediterrània també es disputaven el lideratge diverses potències. D’aquesta època prové la imatge del pirata prototípic: berber i musulmà, com podem veure en les manises del monestir de la Mare de Déu dels Àngels, a Xàbia o a moltes festes de moros i cristians. Certament els atacs des de les costes de Berberia eren freqüents, sobretot des d’Algèria i la raó és prou simple, ens trobem a un tir de pedra dels ports d’Alger i Orà. És la mateixa ruta que segueixen els ferris, la que seguien els pirates, deixant-se dur pels corrents marins.

Tanmateix la Marina no patí exclusivament dels atacs dels sarraïns, és a dir que en la pirateria no jugava únicament el component religiós, sinó que també era una pràctica econòmica i política. Sense anar més lluny, l’assalt i destrucció de la pobla d’Ifach fou obra de pirates castellans i genovesos, ben cristians tots ells. Els pirates sovint eren contractats com a mercenaris per a posar problemes a les potències enemigues. Les costes de la Corona d’Aragó eren atacades també per genovesos, castellans, provençals o francesos. Però de la mateixa manera actuaven els pirates  valencians, catalans i mallorquins.

LA DEFENSA

Així les coses cabien dues respostes per part de la població: una defensa activa i una passiva. La defensa activa consistia a prendre una embarcació i anar a perseguir pirates. A tal fi calia una autorització o patent de cors (d’on prové la paraula corsari) que concedia el rei a canvi d’un tant per cent del botí aconseguit.

Pel que fa  a la defensa passiva, s’hi bastiren un seguit de fortaleses, torres de guaita, cases fortes, fortins i muralles que esguiten el paisatge de la Marina i que fan la imatge d’un gran bastió. La comarca compta amb un riquíssim patrimoni defensiu que malauradament es troba sota tota classe de situacions, des de l’abandó a l’alienació per part de particulars.

•  Esglésies-fortalesa

Són ben característiques del patrimoni de la Marina les esglésies fortalesa, com la de Xàbia o la de Teulada. Sabem que a Benissa també hi havia una, l’antiga església de sant Pere que s’enderrocà al segle XIX i de la qual sols queda un record a la Plaça de l’Església Vella. Dénia no en tenia, car té el seu castell, perquè aquests edificis religiosos i militars, substituïen l’absència de fortaleses per a la població. De castells no se’n construïen per interessos privats, per exemples són notoris els plets de la vila de Dénia per evitar que Xàbia pogués tindre un castell o fins i tot una muralla, car això podria animar-la a una futura revolta.

Església sant Bartomeu, Xàbia. Font: MarcosJavea de Wikipedia.

• Torres de guaita

Les torres de guaita formaven un continu al llarg de la costa valenciana per vigilar la mar. Estaven totes comunicades entre elles, de manera que des d’una torre es podia veure l’anterior i la següent. A la Marina hi havia unes 9 (una a Calp, una a Teulada, tres a Xàbia, dos a Dénia i una a Els Poblets.), de les quals n’han sobreviscut set.

Moltes de les torres es construïren durant el segle XVI entre sonades discussions de corts, car Carles I primer i Felip II després, consideraven que devia ser la Generalitat qui les pagués, ja que eren d’interés per als valencians. Mentre que els representants de Corts consideraven que havien de ser els reis els que les pagaren, ja que era la seua obligació la defensa del territori, i no els faltava raó. Per aquesta època es va posar en marxa un gran pla de defensa que incloïa la construcció d’una sèrie d’edificacions defensives a càrrec de l’arquitecte italià Gian Battista Antonelli, el qual també s’encarregà del fortí de Bèrnia.

Algunes s’han perdut, com la Torre del Molí de Calp, reconvertida en molí al segle XIX o la Torre de sant Antoni de Xàbia, enderrocada per a la construcció del far. D’altres com les del Portitxol i Ambolo han passat a mans particulars entre operacions fosques.

Torre del Gerro, Dénia. Font: denia.com

•  Cases fortificades

Les anomenades cases-fortes eren unes construccions defensives d’iniciativa privada situades en terres de conreu i allunyades dels nuclis de població. Eren construïdes per camperols benestants a fi de protegir-se en cas d’atac sorpresa. Com deia el difunt Manuel Ardit: un llaurador de la Marina podia estar cavant la terra, girar-se i trobar-se un pirata a l’esquena.

De cases-fortes en tenim un bon grapat: dos a Dénia, dos a El Verger, quatre a Xàbia, una a Calp i dos a Benissa, també en estat de conservació divers.

Casa de Benitzaina, Dénia. Font: Joanbanjo de Wikipedia.

• Castells litorals

Els castellets, com els que trobem a Teulada o a la Granadella, són d’una època més tardana, ja del segle XVIII i la seua missió no era únicament protegir la població de la pirateria, sinó també protegir l’Estat d’una amenaça major, els contrabandistes que aprofitaven la costa abrupta de la Marina per a dur de contraban tota classe de productes que no tributaven a la Hisenda pública.

Aquests castells ja corresponen a l’última època de la pirateria, en un moment en què la presència europea al Magreb s’intensificà i al mateix temps al Marroc es configurava un nou poder regional fort.  A més a més els Borbons havien intentat per la via de la diplomàcia, garantir una defensa de les costes peninsulars, establint aliances amb el Marroc, però és la conquesta d’Algèria per part de França, l’any 1830, el que pose punt final a la pirateria a la Mediterrània occidental.

El Castell de Moraira, Teulada. Font: Joanbanjo de Wikimedia Commons.

CONCLUSIONS

En l’actualitat les coses han canviat molt, ara els pirates ja no baixen de vaixells i arrasen amb tot, ara es vesteixen amb corbata i maletí però ens empobreixen igual.  La diferència és que ara ja no hi ha torres prou altes ni murs prou gruixuts que ens protegisquen. Amb tot no deuriem deixar perdre aquest patrimoni que explica en bona part com són i com pensem.

A banda de protegir i consolidar aquells edificis que es troben en una situació més greu, també caldria donar-los a conèixer. Es podrien organitzar cicles sobre pirateria a la Marina, visites guiades, editar informació en diversos idiomes. Podria fer-se moltes coses, però de la mateixa manera caldria que fóra un esforç conjunt de diversos ajuntaments, de pensar la Marina Alta com un conjunt de poblacions, en lloc de remar cada poble en la seua direcció. En definitiva unir forces.

 Per a ampliar informació:

• García Martínez, Sebastià: Bandolers, pirates i moriscos, València, 1980, 3 i 4
• Plànol ubicació defenses litorals de la Marina Alta (Podeu desplegar la pestanya de la mà esquerra i apareixeran els noms).

Per Aitor Mahiques Bataller